Tocant el violí mentre Roma crema...

Suposo que deu ser l'equivalent a "fer-se el suec" o "mirar cap a l'altre costat" en la llengua de l'imperi (el de debò). La frase ve al cas pel contingut d'un manual sobre sostenibilitat i paràctica artística (Green mobility gide) on s'alerta sobre els perills d'això, de mirar cap a l'altre costat per part del gremi de la cultura. Deixeu-me que abusi un xic de la versió original:

Fiddling while Rome Burns?
[W]hile an overarching agreement with targets and timelines remains crucial, business and the public also have key roles to play, and the performing arts is particularly important given that they are businesses which also connect in a unique way with the public as their audiences. Firstly, by demanding higher environmental standards from themselves, colleagues, suppliers and funders, the performing arts can lead with “bottom up” initiatives, that put pressure on governments to create workable solutions, while preparing themselves for a climate changing future. Secondly, by transforming artistic practice so it includes a consideration of environmental impacts, the performing arts set an example to their audiences, which strengthens the capacity of the performing arts to participate in and indeed stimulate dialogue on this most vital issue...

Vist des d'aquestes latituds, em fa tota la impressió que si dels nostres "violinistes" depèn, Roma quedarà més rostida que el pollastre que evocava de jovenet la icona del pumk hispànic conegtut ara per la seva tasca executiva en aquesta ONG exemplar que du per nom SGAE.

Miquel Pairolí in memoriam

Lligar caps entre el passat i el present és una de les millors maneres per entendre el que va succeint. En la història ja està escrit gran part del que vivim.

Via de la Plata

Aquesta ruta segueix el traçat d'una antiga via romana i que ara s'ha convertit en una de les variants del Camí de Sant Jaume. Això té inconvenients i avantatges -com gairebé tot en aquesta vida-. Avantatges interessants: bones indicacions i marcatges, albergs "de pelegrins" i tot el "merchandising" propi del xacoveisme. I d'aquí venen també els inconvenients, de la reiteració de la "marca" xacovea, de la presència de caminants i ciclistes que sembla que per a ells només existeixi "el camino", de que et tractin de "pelegri" quan tu et consideres un simple excursionista o ciclista, etc, etc. Dit això, aquesta ruta el collonuda per fer amb BTT: transcorre per paisatges molt variats i en alguns casos de gran atractiu, amb etapes ben delimitades i factibles, no abunden els "trencacames" i si els recorreguts plàcids. L'oferta d'allotjament, deixant de banda els albergs, és abundant i molt econòmica, llevat potser en algunes de les ciutats grans (Salamanca, Càceres, Mèrida), però fins i tot en aquestes es poden trobar solucions per a totes les butxaques. Sembla que la temporada alta és per abril i maig, i en menor grau a començaments de tardor, però nosaltres l'hem fet a començaments de juny i podies passar hores i hores pedalajant en solitari.
Nosaltres hem anat des de Sevilla a Astorga i Lleó, però hi ha l'opció de continuar bé fina a Oviedo i Xixon, bé fins a Sant Jaume de Galícia.

En fi, molt i molt recomanable i apte per a -quasi- tots els públics! Nosaltres l'hem fet en 9 dies, amb un parell de dies més es pot completar sense problemes el tram fins a Xixon si s'opta per via de la plata, i amb 3 dies es pot arribar a Santiago si s'opta pel xacoveo. Per aquest hi ha dues opcions: abans d'arribar a Benavente, es pot agafar el "camí mossàrab" per Ourense, o anar fins a Astorga i enllaçar amb el camí Francès.




View Via de la Plata in a larger map

Welcome Lenin!!

Com podeu suposar, el títol de l'entrada és una picada d'ullet a una de les primeres pelis que ens va traslladar a l'antiga RDA: Goodbye Lenin. Aquesta era la versió amable de l’invent, després vindria La Vida dels Altres, que d’amable en tenia ben poc i on se’ns posà la pell de gallina amb els mètodes policials d’un estat totalitari. Però la cosa no va pas de comunisme sinó que continua amb el filó de l’índex TRANSLATIONUM de la UNESCO al qual ja ens hem referit en comentaris precedents. Anem al gra: endevines quin és l’autor/a més traduït/da de la història? Si senyor, 10 punts, no podia ser una altra que Àgatha Christie amb 6.837 obres traduïdes, seguida de prou lluny per Jules Verne (4.457) i els acompanya en el podi el gran W.Shakespeare (3.945). Però qui ocupa el següent lloc en el rànking? Cervantes? Moliere? Potser Dostoievski? Calent, calent...el quart classificat és rus, però no va escriure ni els Germans Karamazov ni Anna Karenina, es va decantar per temàtiques com ara “L’estat i la revolució” i de nom de pila es deia Vladimir... Si senyor, Lenin és ni més ni menys que el quart autor més traduït de la història. Benvingut al club i que li aprofiti als lectors si encara n’hi queden, però no digueu que no s’han de tenir ganes!!!
El llistat és una capsa de sorpreses i de detalls inesperats: 3dones acompanyen a la imbatible reina del suspens en el “top 10”; totes elles escrivint en anglès i de gèneres més aviat fulletonescs. L’anglès col•loca en total 6 entrades al “top 10” i la resta d’aquests llocs d’honor se’ls reparteixen França, Rússia –thank you Lenin!- Dinamarca i Alemanya, en aquest cas, mano mano de literatura infantil entre Andersen i Grimm.
Lenin (i Marx i Engels que tampoc hi podien faltar) a banda, la cosa va bàsicament de literatura de ficció: la filosofia no treu el cap fins a Nietzsche al lloc 38, just per davant de Plató (40), als quals deixa ben erera un altre autor de best sellers irreductible: Karol Józef Wojtyła (alies Joan Pau II).
Ah, per cert, no hi cap representació catalana al “top 50” tal i com era d’esperar, i pel que fa a literatura espanyola, el primer representant entra pels pèls: el realisme màgic de Macondo situa a Gabo Garcia Marquez just al lloc 50.

No llegiu traduccions en espanyol!!!

No patiu, que no he estat víctima d’un atac d'aïllacionisme cultural. El títol és per provocar: llegiu tot el que us vingui de gust i com us vingui de gust. El cas és que l’altre dia, a propòsit de la publicació del nou llibre de la Najat El Hachmi (vegeu l’altre bloc) em vaig assabentar que la seva primera novel·la L’Últim Patriarca (2008) ja ha estat traduïda a 10 llengües i se’n negocien més. Una fita sens dubte gens menyspreable, per no dir excepcional per a qualsevol autor novell en català.

I just després de llegir això, no sé com, vaig anar a parar de rebot a aquesta pàgina de la UNESCO on es porta el registre de totes les traduccions que es realitzen arreu del món. Si us agraden els números, ja us hi entretindreu, però en tot cas no em puc estar de comentar alguns detalls. Resulta que hi ha documentades i compatibilitzades traduccions en prop de 900 llengües.

El llistat quant a llengua original dels documents l’encapçala òbviament l’anglès amb més de 1.100.000 traduccions d’obres angleses a altres llengües, però atenció, i aquesta no us l’esperàveu (o si!) resulta que l’anglès baixa fins al 4rt lloc com a llengua de destí de traduccions: és allò que diem, el món anglosaxó és molt impermeable a tot allò que ve de fora. Més coses, l’espanyol se situa en 3r lloc (per davant de l’anglès) com a llengua de destí i baixa al 6e lloc com a llengua d’origen de les produccions amb 47.369 obres i per darrere d’anglès, francès, alemany, rus i italià (una dada que per cert, no l’afavoreix gaire tenint en compte el nombre de parlants d’algunes llengües que el precedeixen).

Però i el català? Òbviament lluny d’aquestes xifres, però compte, ocupant els llocs 24 com a destí i 22 com a origen amb prop de 7.000 obres traduïdes, per davant de moltes llengües europees i d’altres amb desenes de milions de parlants, i ocupant el primer lloc entre les llengües minoritzades, no estatalitzades o com les volgueu qualificar. Evidentment no es tracta d’entrar en competències impossibles amb el castellà o altres llengües hegemòniques, però si que cal reconèixer que per assolir aquests modestos números s’ha hagut de treballar fort des de molts fronts, i cal seguir-ho fent. Massa sovint el “conglomerat industrial-cultural” ens posa totes les dificultats per accedir a una traducció en català, i totes les facilitats per fer-ho en castellà. En aquest cas, només reclamo la llibertat de poder triar en igualtat de condicions. Ja sé que emprenya i fatiga haver de perpetuar actituds resistencialistes, però no podem baixar la guàrdia en qüestions com aquesta per tot allò que impliquen: defensem les traduccions en català.

Mentrestant, a la capçalera m’espera un llibre d’aquest gran escriptor català de Xile que fou Roberto Bolaño: los detectives salvajes

No em foteu amb la retallada de cultura

No retallem la cultura! Només faltaria: qui hi pot estar en contra d'una consigna així? Portem molts anys demanant posar el dret d'accés a la cultura al mateix nivell que els altres drets socials, com per fer ara passes enrera. Ara bé, per no fer-nos mal caldria dir les coses pel seu nom. En primer lloc, caldria demanar que la retallin tant o tant poc com els altres serveis bàsics, i si molt m'apureu, caldria començar a fer una cura d'humilitat, i acceptar en un hipotètic ranking de retallades que ens situessin just darrere de l'educació i la sanitat (ho sento companys però amb les coses de menjar no s'hi juga). Si comencem per aquí podem reclamar honestament que es valorin els impactes que aquestes retallades poden tenir en un sector endemicament feble i el que això pot suposar a llarg termini per la cultura i la societat catalanes, però cal evitar a tota costa que es confongui aquesta legítima reivindicació amb la defensa d'interessos de gremi i, sobretot, de privilegis i "canongies" particulars.

PECCat al Canadà

Doncs si, tot just aquesta setmana ha fet un any que va entrar en vigor en Pla d'Equipaments Culturals de Catalunya dit altrament "el PECCat", un projecte que ha centrat la meva ocupació professional en els tres darrers anys. A hores d'ara és tota un incògnita quin serà el seu futur, pot ser ben bé que aquest hagi estat ensems el primer i el darrer aniversari. La nova direcció del Departament de Cultura de la Generalitat no ha aclarit quines són les seves intencions respecte aquest projecte. És evident que el marasme financer que viu el govern de Catalunya, i en general totes les administracions públiques no contribueixen precisament al desplegament del programa d'inversions que estableix el PECCat però més enllà de les dificultats pressupostàries, sembla que no bufen bons aires per a la planificació cultural, i per tant és probable que anem cap a una desactivació del pla.
En fin, com diu el clàssic "sempre ens quedarà...el Canadà"!! Aquesta mateixa setmana acabar de sortir un article sobre el pla en una publicació en línia de la Universitat d'Ottawa. Potser no veurem mai l'impacte del pla sobre el paisatge cultural de Catalunya, però com a mínim farem bullir una mica l'olla en l'àmbit de les idees.