Quan el passat Nadal, el Cavall de Batalla sorgit de la factoria d’Spielberg es va passejar
per les taquilles dels cinemes a ritme galopant, la versió teatral homònima de
la novel·la de Michael Morpurgo ja feia cinc anys que s’havia instal·lat a la
cartellera de Londres amb un èxit espectacular, i també va fer el salt a Nova
York on va ser rebuda amb entusiasme similar. L’obra es va estrenar al National
Theatre el 2007, i des d’aquesta data més d’un milió i mig d’espectadors han
passat per les taquilles de Londres i Nova York.
Després de l’estrena al National, una versió de l’obra va
fer el salt al West End, i els drets d’explotació han portat a la caixa del
teatre públic la gens menyspreable xifra de 3 milions de lliures –i se’n
esperen uns 2 milions anuals de la part americana-. El cas és que amb aquesta
aportació, el National Theatre ha pogut compensar la dràstica retallada que ha
patit en l’aportació anual de l’Arts Council England.
El cas de War Horse
no ha estat però una flor d’estiu. El novembre de 2011, es va estrenar al West
End una altra obra produïda al National “One Man, Two Guvnors”, i ja se
n’havien recaptat 2 milions de lliures en entrades anticipades. I com en el cas
precedent, també fa el salt a Nova York.
Des de la direcció del National es defensa aquesta via com
a idònia des de l'òptica d'una institució pública: el seu catàleg de
produccions inclou projectes de més o menys risc, i si es dona el cas que un
projecte pot fer el salt al circuit comercial, no té massa sentit que aquest
continuï ocupant la cartellera de teatre públic, i més encara si amb aquest
traspàs, s'obtenen uns ingressos que resulten fonamentals per donar continuïtat
al projecte de teatre públic que l'ha generat.
Salvant les distàncies -evidents i potser
insalvables- entre els ecosistemes escènics de Londres i Catalunya, no estaria
de més que des dels grans equipaments públics de casa nostra es contemplés
aquesta fórmula. Per cert, algú recorda una obra estrenada al T-6 del
TNC anomenada “El Mètode Grönholm”?