Remarques sobre alguns àmbits i sectors
Per concloure aquesta sèrie us proposem un recull necessàriament incomplert
de bones pràctiques, d’experiències i metodologies interessants en aquests
territoris que sens dubte mereixen una exploració més detallada. Es tracta d’experiències
com la promoció de les arts (i els artistes) visuals a Àustria, dels centres de
producció i creació del Quebec, i de les arts escèniques –teatre, cançó, circ-
en aquest país. Dels centres socioculturals a Flandes, de la conceptualització
i promoció de l’arquitectura dins el sector cultural a Dinamarca i sobretot a
Àustria, de l’organització i gestió dels grans equipaments nacionals en un
“holding empresarial” en aquest mateix país i també de la gestió de les grans
companyies i equipaments nacionals a Escòcia. De l’organització i de la
governança de les institucions del patrimoni a Dinamarca (Agència de Castells i
Bens Culturals) i a Escòcia, i de la polítiques educatives i de públics sobre
patrimoni a Àustria. De la intersecció de institucions culturals i educatives
en projectes compartits en aquest país i també a Escòcia on s’ha aconseguit que
tots els alumnes d’educació reglada participin en alguna activitat artística...
-Cultura/educació. La confluència de
polítiques culturals i educatives està a l’ordre del dia. A Finlàndia i Àustria
els ministeris o departaments de cultura conflueixen sota un “superministeri”
d’educació i cultura que sens dubte facilita aquesta articulació. Les
polítiques d’educació cultural –sobretot artística, però també cívica,
d’adults- es presenten com línies d’acció prioritària. A Dinamarca, tots els
municipis (98) compten amb escoles municipals de música. A Finlàndia, aquestes
escoles formen part del sistema de serveis bàsics garantits per l’estat des de
l’any 1992. A Àustria, que dedica més de 600M€ anuals del pressupost de cultura
a “activitats educatives” el sistema de formació artística està profundament
imbricat amb el sistema d’educació reglada, però al seu torn també existeix una
oferta amplíssima d’ensenyaments artístics tant en centres especialitzats com
polivalents en el marc de l’educació per al lleure i educació d’adults. Els
programes d’educació cultural i artística a les escoles per una banda, i a les
grans institucions culturals per l’altra han donat lloc a programes molt
fructífers en la línia dels “Creative Partnerships” britànics, que també ha
tingut un gran desenvolupament a Escòcia.
-Indústries culturals i creatives (ICC). El sector es defineix de forma invariable
com a estratègic en tots els casos, s’estableixen accions de promoció i
potenciació del sector i els corresponents organismes públics de suport, on
predominen els dispositius externs per sobre dels departaments governamentals.
El cas de la SODEC quebequesa seria l’exemple més representatiu i “canònic”. Al
seu torn, Dinamarca va encunyar el concepte de “Economia de la Cultura i
l'Experiència” i va crear un organisme homònim amb la confluència dels
ministeris de cultura i d'economia per optimitzar la dimensió industrial i
creativa de les polítiques de promoció del sector. El Centre impulsa una major
articulació entre el món de la cultura, empreses, universitats i institucions
de recerca. El propòsit és estimular la marca dels productes danesos en la “societat
de l'experiència mundial” i estableix quatre àmbits d'actuació preferent o
“zones”. Aquestes quatre zones són: la moda, els jocs d'ordinador, la cuina i
la música. A Flandes es va crear “Flandes Districte Creatiu” com a organisme
per promoure la creativitat amb lògiques transversals així com unes línies de
suport específic “CultuurInvest”. A Àustria un conveni a tres bandes entre
ministeri d’economia, cambra de comerç i un banc va permetre la creació de la
plataforma “Creativewirstshaft” (Economia Creativa).
En molts dels casos, existeix una gran implicació
en el sector del cinema i l’audiovisual com a domini d’actuació prioritari
–Dinamarca, Finlàndia, Àustria, Quebec- i s’observa amb preocupació les quotes
d’exhibició que assoleixen les produccions nacionals. Aquestes quotes són
espectaculars a Finlàndia, i també a Dinamarca. Però com ja s’ha vist en el cas
de Dinamarca, els darrers anys han emergit com a dominis d’especial interès els
jocs d’ordinador, el disseny de moda o fins i tot la cuina.
-Digitalització/E-cultura.
La “revolució digital”
està provocant un autèntic sisme en la cultura, amb totes les múltiples
impactes i interseccions a nivell global, sectorial i transversals: accés i
participació; continguts i drets; digitalització del patrimoni, etc. Flandes va
estar pionera en la conceptualtizació, estudi i implantació d’iniciatives de
“e-cultura”: projecte “Arxipèlag” per desenvolupar una infraestructura
sostenible d’arxiu digital de continguts culturals; “Fira de e-cultura” dins el
World Creativity Forum”, nou gran centre cultural multimèdia a Gant que
acollirà el centre d’arxivament digital de Flandes. A Finlàndia, l’Estratègia
Nacional de la Societat del Coneixement va establir com a línia d’acció
prioritària la creació d’una “Biblioteca Nacional Digital”que permetrà unificar
la catalogació i accés als recursos digitalitzats de biblioteques, arxius i
museus. Actualment ja es troba en marxa així com el projecte de web semàntica
“CultureSampo” que es pot considerar pioner a nivell mundial. A Dinamarca el
sector bibliotecari es troba immers en un intens debat sobre la biblioteca
digital. En aquest mateix país, el debat sobre drets d’autor i l’accés il·legal
als continguts digitals ha comptat amb elements interessants. Una de les 4 societats
de representació dels autors “KODA” ha plantejat la necessitat d’apostar per
una via pragmàtica que posi més l’accent en facilitar l’accés als continguts
legals per part dels usuaris, conjuntament amb la mutualització de la
retribució als autors que no pas en la persecució de l’accés il·legal.
-Biblioteques. Sens cap mena de dubte els equipaments bàsics de referència a tots els
països i amb sistemes robustos i generosos, potser amb l’excepció d’Àustria, i
amb la sorpresa inesperada d’un sector poc estructurat i sistematitzat a
Finlàndia. A Dinamarca han estat la joia de la política cultural des del segle
XIX i la despesa pública que s’hi dedica és impressionant (més de 500M€
anuals). No obstant això, els últims anys han estat farcits de polèmiques que
poden ser indicatives de futures evolucions del sector: tancament d’equipaments
degut a la reforma de l’administració local; debat entorn la digitalització i
la “biblioteca sense llibres”... Val a dir que des de 1984, el nombre de
visitants a s'ha reduït i entre 1983 i 2006, les els préstecs va passar de 87,9
a 48,6 milions de documents.
-Sociocultura. La tradició nòrdica d’educació popular va confluir a partir dels anys 60 i
70 amb la irrupció del treball socioartístic i la cultura participativa. Les
xarxes de centres culturals, cases del poble, cases de cultura, centres
populars d’educació d’adults i equipaments equiparables són d’una gran densitat
en la majoria d’aquests països, centres on conflueix l’art i la cultura amateur
generat pel sector associatiu amb les polítiques i participació i extensió
cultural promogudes pel sector públic. A Finlàndia es compten més de 2.000
“cases club”. A Flandes hi ha una acció sistèmica per potenciar la cultura de proximitat i l’art amateur a través dels centres
culturals públics. Al propi Flandes, a Dinamarca, Finlàndia, i sobretot a
Àustria i Escòcia s’hi potencia la confluència art amateur-cultura tradicional.
Al seu torn, Dinamarca excel·leix en la promoció de l’acció cultural adreçada
als infants.