dilluns, 8 d’abril del 2013

Territoris, cultures, polítiques (III)


Finançament de la cultura

La tercera mirada situa l'objectiu sobre un aspecte gens banal: en "això qui ho paga" que diria aquell. I com podem veure, en aquests estats i territoris les aportacions públiques a la cultura han estat per norma general abundants i abundoses, fins al punt que, com mínim fins ara, el finançament privat per via del mecenatge ha estat pràcticament testimonial.

Finançament públic 
En tots els casos ens trobem amb uns nivells de finançament públic de la cultura generosos o molt generosos. Tot i que la dificultat per homologar totes les dades[1] faci de mal comptar, ens trobem amb uns nivells d’esforç cultural de les administracions molt elevats, i en pràcticament tots els casos les xifres se situen per sobre de les de Catalunya[2]. Ja sigui per la sòlida tradició d’estat de benestar d’alguns d’aquests països o/i pel paper que s’atorga a la cultura en la conformació de la seva realitat nacional, les aportacions públiques es troben probablement entre les més altes del món. El cas d’Escòcia és potser el més dubtós, ja que s’inscriu en la tradició britànica d’aportació pública més aviat limitada, però tot i així, amb la “devolution” Escòcia s’ha situat per sobre del conjunt del Regne Unit.
Això en situa en la capacitat dels territoris subestatals de comptar amb un finançament elevat i de capacitat de decisió sobre els recursos esmerçats. Val a dir que de nou sembla que Catalunya surt mal parada de les comparacions. A Bèlgica, l’estat central té un paper irrellevant en el finançament de la cultura ja que és competència exclusiva de les comunitats respectives i per tant, el govern flamenc actua amb plena responsabilitat i sense interferències. Al Quebec, el govern federal canadenc encapçala les aportacions públiques al territori, molt per sobre del govern quebequès, i en termes de comparació interregional, el Quebec és un dels territoris més afavorits per la distribució dels fons federals en cultura i comunicació. Escòcia participa com els altres territoris amb competències culturals de les aportacions que fa l’estat britànic a través de transferències de les agències estatals i dels fons de loteria amb esquemes que probablement operen lluny de la discrecionalitat de l’administració central espanyola.

 Despesa  en cultura de les administracions públiques (€ x capita)

Catalunya 2009
Quebec (2008)*
Flandes (2010)**
Escòcia (2010)***
Dinamarca (2009)(*)
Finlàndia (2009)
Àustria (2008)
Estat
7
167

21
257
93
89
Niv subestatals
50
116
136
12


100
Municipis
108
75
149
148
156
89
85
Total
165
357
285
181
413
183
274
 (*) Inclou mitjans de comunicació/ (**) La depesa del govern central no s'ha computat/
 (***) Dades no oficials sobre càlculs estimats sobre fonts diverses










Tot i així, les alarmes alertant sobre l’amenaça que aquests nivells de despesa suposen per a la sostenibilitat dels sistemes públics respectius no ha deixat de sonar. –A Dinamarca, l’elevat cost de sostenir els grans equipaments, llastats per les enormes despeses d’estructura es poden concretar en el Teatre Nacional que rep prop de 80M€ anuals d’aportació estatal i on el cost mitjà per espectador de les programacions de dansa i òpera supera els 750€.
Pel que fa a la distribució per nivells d'administració, no s'aprecien tendències ben definides, però si algunes direccions.
Per una banda en els països amb estat propi es dibuixa un nivell de descentralització més aviat feble: l'estat central canalitza el 62% de l'esforç cultural a Dinamarca i el 51% a Finlàndia. Val a dir que aquests països no tenen nivells intermedi d'administració, fet que atorga un fort pes als municipis. L'altre exemple és el d'Àustria on  si que existeix el nivell intermedi (que encapçala el rang amb 36% de l'aportació)  fet que contribueix a establir una participació pràcticament equitativa entre els 3 nivells.
Pel que fa als sub-estats, atès que el govern de la nació se situa en el nivell intermedi, aquest sol tenir un pes més rellevant en la distribució, però en cap dels casos és el que la lidera. A Flandes és el nivell local (municipis més províncies) i al Quebec, és l'estat canadenc.

Distribució de la despesa pública per nivells d'administració (%)

Catalunya 2009
Quebec (2008)
Flandes (2010)
Escòcia (2008)
Dinamarca (2009)
Finlàndia (2009)
Àustria (2008)
Estat
4,4
46,6


62,3
51,2
32,5
Niv. sub-estatals
30,2
32,4
47,7
43,8


36,7
Nivell local
65,3
21,0
52,3
56,2
37,7
48,8
30,9
(*) Dades no oficials sobre càlculs estimats sobre fonts diverses

Comentar també que l'administració local de segon nivell (províncies) només actua com a operador  cultural a Flandes, i que, Dinamarca i Finlàndia -i en certa manera també Escòcia- han emprès reformes que han suposat la supressió d'aquest nivell.

Finançament privat. 
La participació del finançament privat en la producció i la promoció cultural sense afany de lucre constitueix una assignatura pendent en pràcticament tots els casos. La forta implicació i pes del sector públic i un finançament generós no havia propiciat la necessitat de recórrer a aquesta via en la majoria de països. Les xifres són contundents i no deixen lloc a dubte: així, per exemple, Dinamarca amb un pressupost públic de més de 2.000 milions d’euros, l’última dada sobre aportació privada en concepte de mecenatge tot just superava els 25 milions (poc més del 1%)[3], i a Finlàndia no arribava als 20 milions.   En la resta de països les xifres no són massa més generoses amb l’excepció d’Escòcia. En aquest cas, el país es beneficia del sistema britànic de suport privat, que en el darrer exercici li va reportar uns 55 milions d’euros, una xifra molt respectable en el context escocès. Val a dir que en tots els casos, s’han produït accions governamentals per mirar d’invertir aquesta situació, tendència que s’ha accentuat en els darrers anys coincidint amb les dificultats per mantenir els pressupostos públics, però de moment els resultats no semblen pas encoratjadors. A banda del model britànic vigent a Escòcia, no s’entreveu cap model d’excel·lència vigent en aquests països de forma que potser caldria anar a altres models com el francès on els canvis legislatius adoptats estan aportant bons resultats. El cas del Quebec pot resultar interessant com a metodologia atès que les donacions privades compten amb un coeficient multiplicador en fons públics pel denominat sistema de “contrapartides”, però més enllà de la metodologia, els resultats obtinguts tampoc han estat a l’alçada de les expectatives.



[1]   Inclusió total o parcial de mitjans de comunicació, educació artística en alguns casos, mentre que a d’altres no i dificultats per agregar o desagregar totalment aquestes dades.
[2]   Amb el dubte d’Escòcia
[3 En el cas de Dinamarca cal remarcar però una excepció notable: l'empresa naviliera Maerks -la més gran del món quant a contenidors marítims- va protagonitzar la'operació de mecenatge més important de la història recent a Europa en pagar el Nou Teatre de l'Òpera de Conpenaghen.