Fa uns mesos un articulista de l’ARA ironitzava sobre
una nova síndrome consistent en lloar tot allò que ve de Finlàndia. Aquesta
síndrome té el seu origen en els grans resultats que el sistema educatiu finès obté
de forma reiterada en els informes PISA (o “TREPITJA”
que deia la consellera d'educació de les Illes tan ben
documentada). Fa uns mesos vam comentar un d’aquests episodis de finladitis
protagonitzat per l’heroi televisiu de l’esquerra alternativa espanyola[1].
Ara just fa uns dies s’ha produït un nou episodi, en
aquest pas ha estat el diari El País a compte de la Fira del Llibre de
Frankfurt on Finlàndia ha estat país convidat. En l’article “El país que ama
los libros”[2] es
dibuixa un ecosistema de l’abundància on llibres, lectors, biblioteques i
escriptors conviuen en perfecta harmonia.
Confesso que soc un perfecte ignorant quant a literatura finlandesa. Remenant per la xarxa he trobat aquest “top 10”[3] amb figures clàssiques com Mika Waltari (Sinué l’egipci) o més recents com Arto Paasilinna o la contemporània Sonja Oksanen (Les vaques d’Stalin, Purga) i tampoc hi podia faltar una dosi del gènere negre que s’ha apoderat dels seus veïns escandinaus (Leena Lehtolainen). Però si ens remetem a indicadors, segons l’índex TRANSLATIONUM, Finlàndia ocupa el 22e lloc en el rànking mundial d’obres traduïdes del finlandès[4], just un lloc per sobre d’una llengua tan universal com la catalana...[5]
Més enllà de la literatura, déu nos en guard de negar
les virtuts dels sistema educatiu i cultural finlandès. Tal i com ja vam
comentar en altres entrades, Finlàndia excel·leix per haver armat un sistema
públic que es caracteritza de forma genèrica pel “bon govern”, que encoratja la
lleialtat institucional i facilita la governança; on institucions, polítiques i
programes se sotmeten de forma regular a procediments d’avaluació i millora, i
compta amb un sistema d’informació i estadística que facilita en gran mesura la
transparència i el rendiment de comptes.
A banda d’això Finlàndia és una societat molt
homogènia i cohesionada, la taxa d’immigració no arriba al 3% -i en la seva
majoria procedeix de països veïns com les repúbliques bàltiques-, i com les
seves veïnes nòrdiques, la societat finlandesa va assolir l’alfabetització
generalitzada a començaments del segle passat. Per tot plegat intentar fer
comparacions amb Finlàndia d’aquí estant és un exercici condemnat al fracàs,
són realitats totalment allunyades. Només una dada: en contra de la percepció
generalitzada, resulta que els pressupostos d’educació de Finlàndia i Catalunya
no són massa diferents en termes globals, però resulta també que durant la
passada dècada prodigiosa mentre
Catalunya destinava una part importantíssima del pressupost educatiu a muntar i
desmuntar barracots i inaugurar escoles (més de 1.000 entre 1998 i 2012!!!) a Finlàndia en van tancar unes 500 entre
2007 i 2013. Tot el que aquí devoràvem amb ciment, allà ho invertien en coneixement[6].
I bé, tornant al món del llibre i la lectura, és ben
cert que els indicadors de Finlàndia els contemplem també com una realitat
remota d’aquí estant, però si l’articulista de El País s’hagués entretingut en gratar
una mica més en les dades, hauria descobert un paisatge menys idíl·lic. Les biblioteques públiques han constituït una de les
prioritats de la política cultural i de l’esforç financer de les
administracions que vetllen per un sistema format per 815 equipaments[7].
Però resulta que l’any 1980 el nombre d’equipaments era pràcticament el doble:
1610. També s’ha reduït el nombre d’usuaris de préstec, que des del màxim
històric de 2,43 milions el 2003 ha baixat fins als 2,04 milions del 2013. És a dir, s’han
perdut més de 400.000 usuaris en 10 anys, un 20%. I això no és aliè a
l’evolució dels hàbits de lectura: des de l’any 1991 s’han realitzat 4
enquestes de consum cultural a Finlàndia on es posa de manifest que baixa de
forma inquietant la pràctica quotidiana de lectura (77% al 1987, 65% al 1999 i
55% al 2009).
I quan al sistema bibliotecari, l’any 2003 es va
realitzar un diagnòstic molt crític sobre la situació del sector, sobretot per
fer front als reptes de la digitalització: insuficient competència tecnològica
dels professionals, manca d’estandarització de la infraestructura tecnològica,
manca de coordinació i de treball en xarxa, manca en definitiva una “autèntica
xarxa”. El pla d’acció proposava afrontar tots aquests i altres dèficits per
fer el pas a la “biblioteca hibrida” per la qual cosa s’hauria de produir un gran salt en tot allò relacionat amb els
serveis web.
Malgrat
aquest panorama poc engrescador i aquesta evolució tan negativa, el cert és que
d’aquí estant, Finlàndia continua a anys llum...Però cal contextualitzar, i
posats a comparar cal tenir en consideració la situació de partida, i veure com
era el sistema bibliotecari català l’any 80 (o millor dit el no sistema), quan Finlàndia va assolir
el seus màxims històrics i com és ara. Per això, la qüestió no és tant l’ara
com el demà, perquè les darreres dades del sistema bibliotecari català comencen
a donar signes d’estancament per primera vegada des que va començar la “revolució”
de les biblioteques públiques, i pel que fa als hàbits de lectura l’estancament
seria gairebé una bona notícia...
[4] Aquesta
dada es refereix únicament a obres escrites en llengua finesa. Cal recordar que
el suec també és llengua nacional a Finlàndia amb gairebé el mateix status que
el finès, tot i que és parlat només per un 8% de la población.
[7] La xifra inclou tots els equipaments que formen part que l’any 2013 eren: 281 equipaments
principals, 487 “filials” i 37 biblioteques institucionals. A banda d’això hi
havia també i 149 unitats mòbils. http://www.stat.fi/til/klt/tau_en.html
