Finançament de la cultura
La tercera mirada situa l'objectiu sobre un aspecte gens banal: en "això qui ho paga" que diria aquell. I com podem veure, en aquests estats i territoris les aportacions públiques a la cultura han estat per norma general abundants i abundoses, fins al punt que, com mínim fins ara, el finançament privat per via del mecenatge ha estat pràcticament testimonial.
Finançament públic
En tots els casos ens trobem amb uns nivells de finançament públic de la
cultura generosos o molt generosos.
Tot i que la dificultat per homologar totes les dades[1] faci de mal comptar, ens trobem amb uns
nivells d’esforç cultural de les administracions molt elevats, i en
pràcticament tots els casos les xifres se situen per sobre de les de Catalunya[2]. Ja sigui per la
sòlida tradició d’estat de benestar d’alguns d’aquests països o/i pel paper que
s’atorga a la cultura en la conformació de la seva realitat nacional, les
aportacions públiques es troben probablement entre les més altes del món. El cas
d’Escòcia és potser el més dubtós, ja que s’inscriu en la tradició britànica
d’aportació pública més aviat limitada, però tot i així, amb la “devolution”
Escòcia s’ha situat per sobre del conjunt del Regne Unit.
Això en situa en la capacitat dels territoris subestatals de comptar amb un
finançament elevat i de capacitat de decisió sobre els recursos esmerçats. Val
a dir que de nou sembla que Catalunya surt mal parada de les comparacions. A
Bèlgica, l’estat central té un paper irrellevant en el finançament de la
cultura ja que és competència exclusiva de les comunitats respectives i per
tant, el govern flamenc actua amb plena responsabilitat i sense interferències.
Al Quebec, el govern federal canadenc
encapçala les aportacions públiques al territori, molt per sobre del govern
quebequès, i en termes de comparació interregional, el Quebec és un dels
territoris més afavorits per la distribució dels fons federals en cultura i
comunicació. Escòcia participa com els altres territoris amb competències
culturals de les aportacions que fa l’estat britànic a través de transferències
de les agències estatals i dels fons de loteria amb esquemes que probablement
operen lluny de la discrecionalitat de l’administració central espanyola.
Despesa en cultura de les administracions públiques (€ x capita)
(***) Dades no oficials sobre càlculs estimats sobre fonts diverses |
Tot i així, les alarmes alertant sobre l’amenaça que aquests nivells de
despesa suposen per a la sostenibilitat dels sistemes públics respectius no ha
deixat de sonar. –A Dinamarca, l’elevat cost de sostenir els grans equipaments,
llastats per les enormes despeses d’estructura es poden concretar en el Teatre
Nacional que rep prop de 80M€ anuals d’aportació estatal i on el cost mitjà per
espectador de les programacions de dansa i òpera supera els 750€.
Pel que fa a la distribució per nivells
d'administració, no s'aprecien tendències ben definides, però si algunes
direccions.
Per una banda en els països amb estat propi es dibuixa un nivell de
descentralització més aviat feble: l'estat central canalitza el 62% de l'esforç
cultural a Dinamarca i el 51% a Finlàndia. Val a dir que aquests països no
tenen nivells intermedi d'administració, fet que atorga un fort pes als
municipis. L'altre exemple és el d'Àustria on
si que existeix el nivell intermedi (que encapçala el rang amb 36% de
l'aportació) fet que contribueix a
establir una participació pràcticament equitativa entre els 3 nivells.
Pel que fa als sub-estats, atès que el govern de la nació se situa en el
nivell intermedi, aquest sol tenir un pes més rellevant en la distribució, però
en cap dels casos és el que la lidera. A Flandes és el nivell local (municipis
més províncies) i al Quebec, és l'estat canadenc.
Distribució de la despesa pública per nivells d'administració (%)
Catalunya 2009
|
Quebec (2008)
|
Flandes (2010)
|
Escòcia (2008)
|
Dinamarca (2009)
|
Finlàndia (2009)
|
Àustria (2008)
|
|
Estat
|
4,4
|
46,6
|
62,3
|
51,2
|
32,5
|
||
Niv. sub-estatals
|
30,2
|
32,4
|
47,7
|
43,8
|
36,7
|
||
Nivell local
|
65,3
|
21,0
|
52,3
|
56,2
|
37,7
|
48,8
|
30,9
|
(*) Dades no oficials sobre càlculs estimats sobre fonts diverses
Comentar també que l'administració local de segon nivell (províncies) només
actua com a operador cultural a Flandes,
i que, Dinamarca i Finlàndia -i en certa manera també Escòcia- han emprès
reformes que han suposat la supressió d'aquest nivell.
Finançament privat.
La participació del finançament privat en la
producció i la promoció cultural sense afany de lucre constitueix una assignatura pendent en pràcticament
tots els casos. La forta implicació i pes del sector públic i un finançament
generós no havia propiciat la necessitat de recórrer a aquesta via en la
majoria de països. Les xifres són contundents i no deixen lloc a dubte: així,
per exemple, Dinamarca amb un pressupost públic de més de 2.000 milions
d’euros, l’última dada sobre aportació privada en concepte de mecenatge tot
just superava els 25 milions (poc més del 1%)[3], i a Finlàndia no arribava als 20
milions. En la resta de països les xifres no són massa més generoses amb
l’excepció d’Escòcia. En aquest cas, el país es beneficia del sistema britànic
de suport privat, que en el darrer exercici li va reportar uns 55 milions
d’euros, una xifra molt respectable en el context escocès. Val a dir que en
tots els casos, s’han produït accions governamentals per mirar d’invertir
aquesta situació, tendència que s’ha accentuat en els darrers anys coincidint
amb les dificultats per mantenir els pressupostos públics, però de moment els
resultats no semblen pas encoratjadors. A banda del model britànic vigent a
Escòcia, no s’entreveu cap model d’excel·lència vigent en aquests països de
forma que potser caldria anar a altres models com el francès on els canvis
legislatius adoptats estan aportant bons resultats. El cas del Quebec pot
resultar interessant com a metodologia atès que les donacions privades compten
amb un coeficient multiplicador en fons públics pel denominat sistema de
“contrapartides”, però més enllà de la metodologia, els resultats obtinguts
tampoc han estat a l’alçada de les expectatives.
[1] Inclusió total o parcial de mitjans
de comunicació, educació artística en alguns casos, mentre que a d’altres no i
dificultats per agregar o desagregar totalment aquestes dades.
[2] Amb el dubte d’Escòcia
[3 En el cas de Dinamarca cal remarcar però una excepció notable: l'empresa naviliera Maerks -la més gran del món quant a contenidors marítims- va protagonitzar la'operació de mecenatge més important de la història recent a Europa en pagar el Nou Teatre de l'Òpera de Conpenaghen.
