Territoris, cultures, polítiques (III)

Finançament de la cultura

La tercera mirada situa l'objectiu sobre un aspecte gens banal: en "això qui ho paga" que diria aquell. I com podem veure, en aquests estats i territoris les aportacions públiques a la cultura han estat per norma general abundants i abundoses, fins al punt que, com mínim fins ara, el finançament privat per via del mecenatge ha estat pràcticament testimonial.

Finançament públic 

En tots els casos ens trobem amb uns nivells de finançament públic de la cultura generosos o molt generosos. Tot i que la dificultat per homologar totes les dades[1] faci de mal comptar, ens trobem amb uns nivells d’esforç cultural de les administracions molt elevats, i en pràcticament tots els casos les xifres se situen per sobre de les de Catalunya[2]. Ja sigui per la sòlida tradició d’estat de benestar d’alguns d’aquests països o/i pel paper que s’atorga a la cultura en la conformació de la seva realitat nacional, les aportacions públiques es troben probablement entre les més altes del món. El cas d’Escòcia és potser el més dubtós, ja que s’inscriu en la tradició britànica d’aportació pública més aviat limitada, però tot i així, amb la “devolution” Escòcia s’ha situat per sobre del conjunt del Regne Unit.

Això en situa en la capacitat dels territoris subestatals de comptar amb un finançament elevat i de capacitat de decisió sobre els recursos esmerçats. Val a dir que de nou sembla que Catalunya surt mal parada de les comparacions. A Bèlgica, l’estat central té un paper irrellevant en el finançament de la cultura ja que és competència exclusiva de les comunitats respectives i per tant, el govern flamenc actua amb plena responsabilitat i sense interferències. Al Quebec, el govern federal canadenc encapçala les aportacions públiques al territori, molt per sobre del govern quebequès, i en termes de comparació interregional, el Quebec és un dels territoris més afavorits per la distribució dels fons federals en cultura i comunicació. Escòcia participa com els altres territoris amb competències culturals de les aportacions que fa l’estat britànic a través de transferències de les agències estatals i dels fons de loteria amb esquemes que probablement operen lluny de la discrecionalitat de l’administració central espanyola.

Despesa  en cultura de les administracions públiques (€ x capita) Catalunya 2009 Quebec (2008)* Flandes (2010)** Escòcia (2010)*** Dinamarca (2009)(*) Finlàndia (2009) Àustria (2008) Estat 7 167 21 257 93 89 Niv subestatals 50 116 136 12 100 Municipis 108 75 149 148 156 89 85 Total 165 357 285 181 413 183 274  (*) Inclou mitjans de comunicació/ (**) La depesa del govern central no s'ha computat/  (***) Dades no oficials sobre càlculs estimats sobre fonts diverses

Tot i així, les alarmes alertant sobre l’amenaça que aquests nivells de despesa suposen per a la sostenibilitat dels sistemes públics respectius no ha deixat de sonar. –A Dinamarca, l’elevat cost de sostenir els grans equipaments, llastats per les enormes despeses d’estructura es poden concretar en el Teatre Nacional que rep prop de 80M€ anuals d’aportació estatal i on el cost mitjà per espectador de les programacions de dansa i òpera supera els 750€.

Pel que fa a la distribució per nivells d'administració, no s'aprecien tendències ben definides, però si algunes direccions.

Per una banda en els països amb estat propi es dibuixa un nivell de descentralització més aviat feble: l'estat central canalitza el 62% de l'esforç cultural a Dinamarca i el 51% a Finlàndia. Val a dir que aquests països no tenen nivells intermedi d'administració, fet que atorga un fort pes als municipis. L'altre exemple és el d'Àustria on  si que existeix el nivell intermedi (que encapçala el rang amb 36% de l'aportació)  fet que contribueix a establir una participació pràcticament equitativa entre els 3 nivells.

Pel que fa als sub-estats, atès que el govern de la nació se situa en el nivell intermedi, aquest sol tenir un pes més rellevant en la distribució, però en cap dels casos és el que la lidera. A Flandes és el nivell local (municipis més províncies) i al Quebec, és l'estat canadenc.

Distribució de la despesa pública per nivells d'administració (%)

	Catalunya 2009	Quebec (2008)	Flandes (2010)	Escòcia (2008)	Dinamarca (2009)	Finlàndia (2009)	Àustria (2008)
Estat	4,4	46,6			62,3	51,2	32,5
Niv. sub-estatals	30,2	32,4	47,7	43,8			36,7
Nivell local	65,3	21,0	52,3	56,2	37,7	48,8	30,9

(*) Dades no oficials sobre càlculs estimats sobre fonts diverses

Comentar també que l'administració local de segon nivell (províncies) només actua com a operador  cultural a Flandes, i que, Dinamarca i Finlàndia -i en certa manera també Escòcia- han emprès reformes que han suposat la supressió d'aquest nivell.

Finançament privat. 

La participació del finançament privat en la producció i la promoció cultural sense afany de lucre constitueix una assignatura pendent en pràcticament tots els casos. La forta implicació i pes del sector públic i un finançament generós no havia propiciat la necessitat de recórrer a aquesta via en la majoria de països. Les xifres són contundents i no deixen lloc a dubte: així, per exemple, Dinamarca amb un pressupost públic de més de 2.000 milions d’euros, l’última dada sobre aportació privada en concepte de mecenatge tot just superava els 25 milions (poc més del 1%)[3], i a Finlàndia no arribava als 20 milions.   En la resta de països les xifres no són massa més generoses amb l’excepció d’Escòcia. En aquest cas, el país es beneficia del sistema britànic de suport privat, que en el darrer exercici li va reportar uns 55 milions d’euros, una xifra molt respectable en el context escocès. Val a dir que en tots els casos, s’han produït accions governamentals per mirar d’invertir aquesta situació, tendència que s’ha accentuat en els darrers anys coincidint amb les dificultats per mantenir els pressupostos públics, però de moment els resultats no semblen pas encoratjadors. A banda del model britànic vigent a Escòcia, no s’entreveu cap model d’excel·lència vigent en aquests països de forma que potser caldria anar a altres models com el francès on els canvis legislatius adoptats estan aportant bons resultats. El cas del Quebec pot resultar interessant com a metodologia atès que les donacions privades compten amb un coeficient multiplicador en fons públics pel denominat sistema de “contrapartides”, però més enllà de la metodologia, els resultats obtinguts tampoc han estat a l’alçada de les expectatives.

---

[1]   Inclusió total o parcial de mitjans de comunicació, educació artística en alguns casos, mentre que a d’altres no i dificultats per agregar o desagregar totalment aquestes dades.

[2]   Amb el dubte d’Escòcia

[3 En el cas de Dinamarca cal remarcar però una excepció notable: l'empresa naviliera Maerks -la més gran del món quant a contenidors marítims- va protagonitzar la'operació de mecenatge més important de la història recent a Europa en pagar el Nou Teatre de l'Òpera de Conpenaghen.

Territoris, cultures, polítiques (II)

Us heu preguntat mai: què en sé jo de la cultura danesa? O encara més, de la seva política cultural? I com ho tenim amb Finlàndia, amb Àustria? I amb Letònia o Eslovènia? I que tal amb Flandes? Fem ara l'exercici a la inversa: que en saben de la cultura catalana? 

El segon lliurament d'aquesta sèrie se centra en la cerca de l'ubicació -complexa- d'unes cultures d'àmbits reduïts en el marc de la globalització cultural.

Identitat i globalització

L’eclosió dels populismes a molts d’aquests països ha estat la manifestació més radical d’unes societats que mostren evidents signes d’inquietud davant “amenaces” tan internes –immigració- com externes –globalització, europeïtzació -. Les orientacions de les polítiques culturals d’alguns d’aquests països reflecteixen, o han reflectit aquestes inquietuds. En el cas del Quebec, la defensa de la identitat cultural no ha significat pas un trencament sinó simplement una “resituació” de coordenades de l’escenari canadenc i americà anglòfon a l’escenari global, però si que resultaria més significatiu a estats com Finlàndia i Dinamarca. Com a cas més il·lustratiu potser caldria destacar el danès, quan en la darrera etapa dels governs de centre-dreta es van portar a terme orientacions i accions explícites de defensa i afirmació de la “danesitat”, com seria la determinació del “cànon cultural danès”[1] Una iniciativa que pot semblar un pèl estrambòtica, però que ja s’ha emprès a altres llocs com Holanda (2006) i Letònia (2008). Es tracta molt probablement d’actuacions que delaten una certa desubicació, una acció més aviat reactiva en un entorn de globalització cultural que es percep com a difícil i fins i tot hostil per a les cultures minoritàries com la danesa (i la catalana...).

Internacionalització

Bé sigui per la condició de cultures més o menys minoritzades a escala interna i/o “petites” a escala global, la presència en l’escenari internacional i la seva projecció es presenta, amb més o menys intensitat, com una prioritat en gairebé tots els casos. Aquesta presència es planteja per la via de la diplomàcia i també per la via del mercat –en aquest cas mitjançant les ICC que tractarem a continuació-. Per la via diplomàtica, els països nòrdics –Finlàndia, Dinamarca- acrediten trajectòries dilatades d’intensa i profunda cooperació en el seu escenari regional escandinau i nòrdic, ampliat després a l’àmbit bàltic i malden per adquirir protagonisme en instàncies i organismes de representació i cooperació internacional. El Quebec s’ha pres la presència internacional com a “qüestió d’estat”, el que li ha permès assolir fites de moment gairebé úniques com la representació directa a la UNESCO. Per altra banda, s’agafa a l’atot de la francofonia com a plataforma privilegiada per al seu reconeixement i projecció, i redirigeix la mirada en el seu àmbit “regional” remarcant la condició de representanció “privilegiada” d’aquesta francofonia a les amèriques[2]. 

El cas d’Àustria és interessant perquè també posa tot pes de la seva acció internacional en el seu àmbit regional, diguem-n’hi natural, de la Miteleuropa danuviana i balcànica que en altra època bategava al ritme de la Viena imperial, però en aquest cas l’atot de la llengua compartida amb la gran potència alemanya s’utilitza de forma instrumental i podríem dir-ne “encoberta” per necessitat de delimitar territori en la seva visió de la cultura i la política cultural. Però per pragmatisme el d’Escòcia, que no dubta ni un moment a valdre’s de l’atot de l’anglès i les institucions britàniques per explicar-se al món - ja sigui per la –potentíssima- via diplomàtica (que suposa el British Council) com per la del mercat cultural-. Sembla que de nou a Catalunya ens toca jugar en l’escenari menys favorable: l’àmbit regional “natural” –els PPCC- ha estat curtcircuitat de forma fulminant mentre que els vocacionals –Euroregió, Mediterrània – es mantenen en un estat més o menys intens de letàrgia. El tarannà hispànic no ha fet viable l’opció escocesa pel que fa a la via diplomàtica -el Cervantes no podria exercir en cap cas de IRL- però per contra, l’atot del castellà ens situa en la via escocesa del mercat, una via que s’ha de gestionar amb molta cura, ja que com sovint s’adverteix des del propi “mercat” seria un molt mal negoci deixar-la en “via morta”.

---

[1] http://www.kulturkanon.dk/

[2]              Val a dir que en aquests moments, Haití no podria jugar pas aquest rol i la resta de territoris francòfons del Carib són “departaments d’ultramar”.

Territoris, cultures, polítiques (I)

La recerca d’exemples internacionals que pugin exercir com a referents d’una hipotètica Catalunya independent ha estat un recurs habitual a l’hora de construir el discurs de la viabilitat del futur estat català. Tot i que el focus de les comparacions no s’ha situat sempre en els mateixos objectius, es pot parlar d’uns territoris que han esdevingut referents indiscutibles, sobretot els darrers anys. Es tracta de marcs subestatals que com el cas de Catalunya presenten un fort component diferencial respecte els estats que els engloben, territoris com el País Basc, Quebec o Flandes, i més recentment Escòcia, i que disposen d’autonomia, capacitat legislativa, i competències per establir polítiques culturals pròpies. Segurament aquests països comparteixen molts aspectes, derivats d’aquest marc contextual, aspectes que es poden veure reflectits en les polítiques culturals respectives, però res més lluny de la realitat pretendre que aquestes polítiques estiguin tallades per un únic patró, i que aquest patró es limita a exhibir de forma única, indiscriminada i persistent identitat nacional i objectius enfocant obstinadament cap un punt anomenat melic...

A banda d’aquests referents, dels quals ens interessa observar com resolen la construcció i execució de polítiques culturals nacionals en marcs estatals, sovint poc amatents amb la diversitat interna, ens interessa també situar el focus en estats de dimensions equiparables a les de Catalunya. Països petits o mitjans com Dinamarca, Finlàndia i Àustria que són referents pel seu nivell de desenvolupament econòmic i social, i per de solidesa de polítiques públiques i acció de govern. Sense pretendre fer una tasca exhaustiva us convido a compartir la mirada sobre aquests petits grans països.

País petit

No tant per extensió com per població, es tracta de realitats de dimensió “mitjana” si s’observa des d’una mirada europea, però que s’encongeixen de forma evident quan l’observació es trasllada a un punt de vista global. Resulta pertinent realitzar aquest exercici de contrast de magnituds i escales. El Quebec se sol presentar com a realitat cultural pròpia i diferenciada en el context canadenc, on representa prop del 20% de la població, i per tant amb un pes evident a escala estatal, però immediatament, s’ubica en la realitat anglòfona que l’envolta i que la converteix poc més que en un detall, poc més del 2% de l’Amèrica del Nord anglòfona, proporció que la situa en xifres decimals si l’escala passa a ser la continental. Catalunya amb 7,5 milions d’habitants s’equipara amb el Quebec amb 7,9 i s’apropa als 8,4 milions d’Àustria i supera en població a la resta de territoris considerats, que se situen al voltant dels 5 milions. Com deia aquell “el meu país és tan petit...”, i ens convé partir d’aquesta evidència, però alhora constatar que el país és tant petit com -o fins i tot menys petit que- aquests altres països que poden excel·lir en algun o varis aspectes en aquest joc d’escacs de la cultura globalitzada..

Immigració i diversitat

Un altre factor que comparteixen aquests petits països és la seva diversitat cultural. Aquesta es pot relacionar amb processos històrics més o menys arrelats, amb fenòmens recents o ambdues variables ensems, però el resultat és equiparable: en major o menor mesura ens trobem davant de societats amb una grau de diversitat demogràfica, cultural i ètnica considerables. Val a dir que és precisament Catalunya qui encapçala el rang amb un percentatge de “no nacionals” del 15,7%, per sobre del 12,5% del Quebec[1] i del 10,5% d’Àustria i multiplicant per 5 el percentatge de Finlàndia, que resultaria societat més homogènia en aquests termes amb només un 2,9% de “no nacionals”. La qüestió de la immigració recent ha posat a prova la capacitat d’acollida i el nivell de tolerància d’unes societats que es consideraven “exemplars” en molts aspectes. Alguns d’aquests països –Flandes, Àustria, Dinamarca, Finlàndia- han vist néixer partits populistes que han assolit quotes de penetració electoral i social considerables, això ha contribuït a projectar-ne una visió d’unes societats amb tics xenòfobs i essencialistes, visió que afectaria especialment Àustria i Flandes. El cas d’Àustria està lamentablement justificat per l’empremta que va deixar el líder neofeixista Jorg Haider, que va arribar a governar el Land de Carintia, però és més que discutible a Flandes. Aquí, les formacions populistes –Vlaams Block, reconvertit després en Vlaams Belang- tot i rebre un fort suport electoral no van aconseguir mai esquerdar el “cordó sanitari” que li van imposar els partits democràtics i si s’analitza la seva política en termes de diversitat i ciutadania, es tracta d’un dels exemples més evidents d’aposta per la diversitat i el diàleg intercultural tant pel que fa al marc legal com a les polítiques de foment. Cal remarcar doncs que Catalunya, amb un percentatge de “no nacionals” dels més elevats d’Europa, ha d’afrontar un repte evident: la necessitat d’encarar decididament les polítiques públiques en la matèria, sense obviar l’existència evidenciada del germen del populisme.

Diversitat i drets culturals

Tornant a Finlàndia, aquest país nòrdic acull una important minoria de llengua sueca que suposa el 5% de la població i xifres menors d’altres minories culturals que disposen d’algun reconeixement i que per això es diferencien del grup dels “no nacionals” format per tots les poblacions de nouvinguts que no han adquirit encara la nacionalitat. Dinamarca també compta amb una minoria nacional alemanya i amb els territoris de Grenlàndia i les Illes Feroe que tenen la consideració de “nacions autònomes”. Les fórmules que s’han adoptat a Dinamarca es presenten com a exemplars en l’atenció a la diversitat interna. El Quebec compta amb diverses “pobles originaris”, però aquí sembla que la defensa acarnissada del fet nacional propi en el marc estatal, ha comportat una certa desantenció a les realitats culturals d’aquests pobles. Àustria reconeix també com a nacionals diverses minories lingüístiques, tot i que en aquest cas no han mancat alertes de tracte discriminatori sobretot per part de la minoria eslovena.  Flandes i Escòcia no tenen minories internes reconegudes, i en el cas de Catalunya la “minoria aranesa” es podria a equiparar amb la sueca de Finlàndia puix que tant el suec com l’aranès són reconegudes com a cultures i llengües pròpies dels respectius països. Arribats en aquest punt, si s'adoptés la "via finlandesa", el castellà hauria de tenir en una Catalunya independent la mateixa condició que el suec té a Finlàndia: cultura nacional, llengua oficial, i, atenció, immersió lingüística en castellà...Seria la prova del nou que Catalunya respectaria de forma escrupolosa  els drets culturals i la diversitat. I la cosa no s'hauria de limitar al castellà puix que també s'hauria d'estar amatent a les llengües de les principals comunitats de nouvinguts.

Normalitats i normalitzacions lingüístiques

Una mirada apriorística realitzada des de Catalunya ens portaria a situar la normalització lingüística com una de les parets mestres de les polítiques culturals de Quebec, Flandes i Escòcia, però estaríem davant d’una mirada evidentment desenfocada. La realitat sociolingüistica de cadascun d’aquests països es ben diferent, i en conseqüència, els marcs normatius i polítics sobre llengües nacionals tendeixen a anar acompassats amb aquestes realitats, que dit sigui de pas, estan molt allunyades de la nostra. Des d’una perspectiva catalana, el cas més sorprenent seria el d’Escòcia, on les llengües “pròpies” (gaèlic i scotts) tenen un pes menor –gairebé es podria dir que minúscul- en la conformació d’una realitat cultural i nacional que ningú no discuteix. En aquest cas, el marc normatiu sobre el gaèlic queda restringit a tímides mesures de foment i en cap cas s’orienten a una hipotètica generalització del seu us, que a hores d’ara es pràcticament residual.

En el cas de Flandes la situació lingüística pren un gir copernicà respecte Escòcia. A Flandes es pot considerar que no hi ha “problema lingüístic en clau interna”: la societat flamenca és considera monolingüe[2] neerlandòfona i la legislació reflecteix aquesta realitat de forma natural. A més a més, és la llengua “majoritària” a l’estat belga. Per tant estaríem lluny per cercar analogies en polítiques lingüístiques i les receptes consegüents per aplicar a Catalunya. Es pot dir que la legislació en matèria lingüística de Flandes s’ha adreçat a defensar aquesta “normalitat” aparent. I aquesta legislació ha provocat recels només quan la convivència en el marc estatal belga ha tensat aquesta normalitat, com seria el cas dels municipis de la perifèria de Brussel·les on s’ha consolidat de facto una majoria francòfona en territori flamenc.

És doncs en el cas de Quebec on podríem trobar més punts de contacte amb Catalunya: la llengua pròpia com a pilar de la identitat nacional, que rep la pressió de la llengua hegemònica a nivell estatal. En aquest context s’estableix una marc legal de protecció i unes polítiques de foment. Tanmateix les realitats sociolingüístiques d’ambdós països no són equiparables: la pressió que rep el francès al Quebec no és comparable ni en termes jurídics ni en usos i hàbits lingüístics de la població, i en aquest cas, la llengua pròpia no és una llengua minoritària a escala global com la catalana. Partint de la base del reconeixement d’aquestes asimetries, el cas del Quebec il·lustra de com la defensa desacomplexada de la llengua pròpia en un context de minorització, no és incompatible amb una política de projecció internacional del patrimoni i la producció cultural quebequesa i de la promoció de la seva indústria cultural.

---

[1]              La dada del Quebec correspon a 2006 ja que encara no hi ha disponibles les dades del cens de 2011. Tanmateix, observant els moviments naturals i migratoris d’aquest darrer quinquenni, el percentatge probablement ja hagi assolit el 15%.

[2]              Tot i que probablement és una de les societats amb un nivell de coneixement d’altres llengües més elevat d’Europa.

Cavall de Batalla contra retallades al teatre

Quan el passat Nadal, el Cavall de Batalla sorgit de la factoria d’Spielberg es va passejar per les taquilles dels cinemes a ritme galopant, la versió teatral homònima de la novel·la de Michael Morpurgo ja feia cinc anys que s’havia instal·lat a la cartellera de Londres amb un èxit espectacular, i també va fer el salt a Nova York on va ser rebuda amb entusiasme similar. L’obra es va estrenar al National Theatre el 2007, i des d’aquesta data més d’un milió i mig d’espectadors han passat per les taquilles de Londres i Nova York.

Després de l’estrena al National, una versió de l’obra va fer el salt al West End, i els drets d’explotació han portat a la caixa del teatre públic la gens menyspreable xifra de 3 milions de lliures –i se’n esperen uns 2 milions anuals de la part americana-. El cas és que amb aquesta aportació, el National Theatre ha pogut compensar la dràstica retallada que ha patit en l’aportació anual de l’Arts Council England.

El cas de War Horse no ha estat però una flor d’estiu. El novembre de 2011, es va estrenar al West End una altra obra produïda al National “One Man, Two Guvnors”, i ja se n’havien recaptat 2 milions de lliures en entrades anticipades. I com en el cas precedent, també fa el salt a Nova York.

Des de la direcció del National es defensa aquesta via com a idònia des de l'òptica d'una institució pública: el seu catàleg de produccions inclou projectes de més o menys risc, i si es dona el cas que un projecte pot fer el salt al circuit comercial, no té massa sentit que aquest continuï ocupant la cartellera de teatre públic, i més encara si amb aquest traspàs, s'obtenen uns ingressos que resulten fonamentals per donar continuïtat al projecte de teatre públic que l'ha generat.

Salvant les distàncies -evidents i potser insalvables- entre els ecosistemes escènics de Londres i Catalunya, no estaria de més que des dels grans equipaments públics de casa nostra es contemplés aquesta fórmula. Per cert, algú recorda una obra estrenada al T-6 del TNC anomenada “El Mètode Grönholm”?

El miratge de mecenatge?

En el debat etern sobre el finançament de la cultura, quan s’esgoten els arguments per defensar les bondats del sistema basat en el suport públic, sorgeix de forma invariable l’apel·lació al mecenatge. La qüestió a plantejar seria quin és el millor sistema per canalitzar cap a les institucions culturals no comercials els recursos que necessiten per portar a terme la seva activitat. Si deixem de banda els aspectes ideològics del debat –liberalisme vs intervencionisme- en el fons el que es tractaria de dirimir, és si els recursos que generen els sistemes impositius i tributaris, resulta més eficient canalitzar-los cap a les institucions culturals receptores directament per part dels contribuents, o indirectament per part de l’estat, una vegada recaptats els recursos per via impositiva. I en moment actual, el debat a casa nostra ve marcat no tant pels arguments “de model” com per la situació d’emergència provocada pel col·lapse pressupostari de les administracions públiques. En aquestes circumstàncies l’apel·lació al mecenatge s’arriba a presentar com l’última taula de salvació d’unes institucions que en molts casos es troben al llindar de la fallida. I en aquest context el clam per la reforma de la llei de mecenatge sembla general i assumit de forma inqüestionada. No obstant això, si s’observa com ha evolucionat recentment aquesta qüestió a altres països, les sensacions són com a mínim, ambivalents.

Primer: França

L’augment de la deducció fiscal motivat per la modificació de la llei l’any 2003 va provocar un increment notable de les donacions tant individuals com corporatives. Les aportacions empresarials de l’any 2010 van arribar fins a 2.000 milions d’euros, amb una participació notable del segment de la petita i mitjana empresa: més de 35.000 PIME van fer aportacions. Aquest segment a més te una expressió “de proximitat” atès que s’adreça de forma preferent als territoris de referència de les PIME, tot i que orienta les donacions de forma preferent a l’àmbit de l’esport. L’eclosió del mecenatge empresarial no s’ha produït al mateix nivell en l’àmbit de les donacions individuals, potser poc encoratjades per un sostre de deducció fiscal molt baix. El mecenatge no va resultar però immune a la crisi: les aportacions empresarials de l’any 2010 van baixar un considerable 20% respecte el 2008. Per contra, el nombre d’empreses mecenes va pujar el 17%. La cultura de mecenatge ha calat fort en l’ecosistema empresarial francès: el 43% de les empreses de més de 200 treballadors el practiquen. Compte però amb la cultura: el 2008 el sector va captar el 39% de les donacions (975 M€) però aquesta xifra va baixar de forma dramàtica, perdent gairebé 600 milions d’euros, rebent únicament el 19% de les aportacions (380 M€). El Museu del Louvre, que encapçala les donacions entre les institucions culturals va rebre 32’8 M€ el 2009, xifra que va baixar a 24,5 M€ el 2010. Val a dir però que les xifres de 2009 es consideren “extraordinàries” atès que es van rebre aportacions, diguem-n’hi singulars com una aportació de 15M€ del rei del Marroc al departament d’art islàmic. El cas de França resulta encoratjador sens cap mena de dubte i apunta direccions, però aquesta darrera evolució del sector cultural no deixar de ser inquietant.

Segon: EUA

Quan diem mecenatge el punter s’orienta de forma invariable cap a l’altra banda de l’Atlàntic. I les dades, vistes d’aquí estant provoquen vertigen: l’any 2005 es va produir donacions per valor de prop de 250.000 milions de dòlars. Compte però que les dades generals sempre amaguen detalls importants. D’aquesta quantitat, el 75% prové de donacions particulars, i solament un 5% de patrocinis empresarials. Més endavant tornarem sobre aquesta qüestió. Òbviament, aquesta quantitat astronòmica no correspon a donacions a institucions culturals, la cultura, pobrissona ocupa el 7 lloc en el rànking de donacions amb un 5,6% del total. I ara, endevineu on van a parar de forma absolutament majoritària el gruix de les donacions? Efectivament, ho heu endevinat: el 35,5% de les donacions filantròpiques als EUA van a parar a les múltiples i diverses organitzacions religioses...Com en el cas francès, la crisi s’ha deixat sentir amb una disminució de els aportacions del 7,5% en el període 2008-09. I encara als EUA, un exemple de com poden funcionar les lògiques singulars del mecenatge: la Smithsonian Foundation va rebre d’una donació particular de 38 milions de dòlars. Es tracta d’una xifra que certament podria fer somiar a qualsevol gerent de les nostres grans institucions culturals. Però resulta que aquests 38 milions tenien clàusula i lletra petita: s’havien de destinar a la creació d’un panteó de “grans americans” al Museu d’Història Americana, una mena de “hall of fame” que havia de portar el nom de la donant, però a més a més, aquesta persona es reservava el dret d’escollir el comitè que havia de fer la selecció de personalitats a ingressar al “panteó”, entre les quals s’hi trobaven Oprah Winfrey i Martha [i]...El somni pot esdevenir malson: finalment, aquesta donació va ser anul·lada, en entendre l’organització que li provocava publicitat negativa... Es tracta evidentment d’un cas, diguem-n’hi extrem, d’una anècdota que no es pot fer passar en cap cas per categoria. I en sentit contrari, el Metropolitan Museum de Nova York ha rebut aquest any una aportació “sense clàusula” de 60 M$ -que encapçala el rànking de l’any- de l’empresari petrolier David H. Koch. Malgrat tots els inconvenients que s’hi puguin donar, 13.000 milions de dòlars anuals en donacions a institucions culturals no són cap anècdota, però casos com aquest posen de relleu debilitats de la lògica del mecenatge que s’haurien de tenir presents a l’hora d’establir-ne els marcs reguladors.

Tercer: Regne Unit

De tornada cap Europa però dins l’àmbit anglosaxó, el Regne Unit ens aporta també dades interessants. En primer lloc, les donacions a institucions i activitats culturals, sense atènyer els volums dels EUA són prou rellevants: 684 milions de lliures l’any 2011. Val a dir però que aquesta xifra es manté pràcticament estable des de l’any 2007, i això malgrat que a finals de 2010 el secretari de cultura Jeremy Hunt va proclamar que el 2011 seria “l’any de la filantropia corporativa”. La realitat no va fer costat a aquesta proclama, ja que les donacions empresarials van baixar un 7% respecte l’any anterior, situant-se en el valor més baix des de 2005 amb 134 milions de lliures (19,5% del total). Per contra, les donacions individuals es van enfilar un 8% fins a 382 milions, fregant el màxim històric i superant el 55% del total de les aportacions. Sembla que la irrupció de formats digitals i noves estratègies de captació de fons (crowfundig) han esperonat aquest tipus de donacions. Una altra dada no menys rellevant, és l’ elevadíssim grau de concentració geogràfica en el destí de les donacions individuals: el 80% de les aportacions van a parar a Londres, mentre que una part significativa de regions han sofert disminució de recursos.

Quart: Dinamarca

Aquest país nòrdic referent tant d’estat de benestar com d’una societat civil compromesa amb els afers públics, va promoure l’any 2005 una reforma en el seu exigent sistema impositiu cercant una major implicació empresarial en el finançament de les institucions culturals. Amb aquesta reforma s’esperava obtenir 100 milions anuals de corones en donacions empresarials, però el resultat final ha estat molt allunyat d’aquesta previsió ja que entre 2005 i 2010 s’ha obtingut una mitjana de 27 milions anyals.

Les expectatives i la realitat:

Somiar és de franc, i per tant, confiar en el mecenatge com a alternativa als greus problemes de fiançament que estan patint les nostres institucions culturals és ben legítim: no està escrit enlloc que els empresaris i corporacions del nostre país tindran una resposta tan freda com l’han tingut els britànics o danesos a la crida a la seva implicació en el finançament de la cultura. I el cas més proper de França apunta en direcció oposada. Però si més no, les evidencies dels casos descrits, haurien de prevenir sobre expectatives excessivament optimistes. Per altra banda, remarcar que el gruix de la filantropia és individual i no pas corporatiu tant als EUA com al Regne Unit, i per tant no deixar de banda en cap cas aquest segment en les orientacions del nou marc legislatiu. Tercerament, remarcar que les donacions d’aquest segment individual poden ser poc previsibles o fins i tot capricioses, per la qual cosa no semblen la via més adequada quan es tracti d’equilibrar la distribució de recursos tant des del punt de vista sectorial com territorial, front a una reculada de les aportacions públiques.

---

[i] Oprah Winfrey i Martha Stewart, cèlebres –i multimilionàries- comunicadores i empresàries, aquesta darrera, condemnada a presó per conspiració, fals testimoni i obstrucció a la justícia el 2004.

---

La definició "definitiva" de cultura

Ja han passat més de 60 anys des que Kroeber i Kluckhohn(1) es van dedicar pacient i meticulosament a inventariar definicions de cultura, i en van arribar a documentar més de 160. Desconec si algú ha actualitzat la nòmina amb posterioritat -que segur-, però del que no dubto és que les definicions s'han continuat produint i propagant. I si en voleu una mostra, aquí en teniu una, que jo m'arriscaria a qualificar com a "definitiva". La proposen des d'un grup de treball que nia a la Universitat de València encapçalat pel Pau Rausell (2) i és d'allò més "utilitari":

Desde este informe explicitamos la voluntad de utilizar el término de “actividades culturales y creativas”, señalizando que no sólo nos interesan aquellas que se desarrollan en los espacios mediados por el mercado sino que estamos hablando de todas aquellas actividades en las que desde una intencionalidad que va más allá de la simple ocupación del tiempo de ocio, donde los seres humanos, como consecuencia de sus necesidades expresivas, comunicativas y emocionales interaccionan, de manera más creativa o más pasiva, con flujos de información simbólicos, persiguiendo cierto impacto estético, expresivo, cognitivo, emocional o espiritual sobre sí mismos o sobre los demás. Estas interacciones se pueden materializar en actos aislados o en espacios de relación social y se pueden articular tanto a través de sistemas de intercambio formales y reglados como el mercado, la educación, o las organizaciones culturales (empresas, organizaciones e instituciones) o informales y poco estructuradas como resultado natural de la interacción social.

_____

(1) Kroeber, A,L & Kluckhohn, C (1952) Culture: A critical review of concepts and definitions, Harvard University Peabody Museum of Archeology and Ethnology Papers 47.

(2) La cultura como factor de innovación económica y social: www.uv.es/soste/pdfs/Sostenuto_CAST.pdf

Tocant el violí mentre Roma crema...

Suposo que deu ser l'equivalent a "fer-se el suec" o "mirar cap a l'altre costat" en la llengua de l'imperi (el de debò). La frase ve al cas pel contingut d'un manual sobre sostenibilitat i paràctica artística (Green mobility gide) on s'alerta sobre els perills d'això, de mirar cap a l'altre costat per part del gremi de la cultura. Deixeu-me que abusi un xic de la versió original:

Fiddling while Rome Burns?
[W]hile an overarching agreement with targets and timelines remains crucial, business and the public also have key roles to play, and the performing arts is particularly important given that they are businesses which also connect in a unique way with the public as their audiences. Firstly, by demanding higher environmental standards from themselves, colleagues, suppliers and funders, the performing arts can lead with “bottom up” initiatives, that put pressure on governments to create workable solutions, while preparing themselves for a climate changing future. Secondly, by transforming artistic practice so it includes a consideration of environmental impacts, the performing arts set an example to their audiences, which strengthens the capacity of the performing arts to participate in and indeed stimulate dialogue on this most vital issue...

Vist des d'aquestes latituds, em fa tota la impressió que si dels nostres "violinistes" depèn, Roma quedarà més rostida que el pollastre que evocava de jovenet la icona del pumk hispànic conegtut ara per la seva tasca executiva en aquesta ONG exemplar que du per nom SGAE.