La recerca d’exemples internacionals que pugin exercir com a referents
d’una hipotètica Catalunya independent ha estat un recurs habitual a l’hora de
construir el discurs de la viabilitat del futur estat català. Tot i que el
focus de les comparacions no s’ha situat sempre en els mateixos objectius, es
pot parlar d’uns territoris que han esdevingut referents indiscutibles,
sobretot els darrers anys. Es tracta de marcs subestatals que com el cas de
Catalunya presenten un fort component diferencial respecte els estats que els
engloben, territoris com el País Basc, Quebec
o Flandes, i més recentment Escòcia, i que disposen d’autonomia,
capacitat legislativa, i competències per establir polítiques culturals
pròpies. Segurament aquests països comparteixen molts aspectes, derivats d’aquest
marc contextual, aspectes que es poden veure reflectits en les polítiques
culturals respectives, però res més lluny de la realitat pretendre que aquestes
polítiques estiguin tallades per un únic patró, i que aquest patró es limita a
exhibir de forma única, indiscriminada i persistent identitat nacional i
objectius enfocant obstinadament cap un punt anomenat melic...
A banda d’aquests referents, dels quals ens interessa observar com resolen
la construcció i execució de polítiques culturals nacionals en marcs estatals,
sovint poc amatents amb la diversitat interna, ens interessa també situar el
focus en estats de dimensions equiparables a les de Catalunya. Països petits o
mitjans com Dinamarca, Finlàndia i
Àustria que són referents pel seu nivell de desenvolupament econòmic i
social, i per de solidesa de polítiques públiques i acció de govern. Sense
pretendre fer una tasca exhaustiva us convido a compartir la mirada sobre
aquests petits grans països.
País petit
No tant per extensió com per població, es tracta de realitats de dimensió
“mitjana” si s’observa des d’una mirada europea, però que s’encongeixen de
forma evident quan l’observació es trasllada a un punt de vista global. Resulta
pertinent realitzar aquest exercici de contrast de magnituds i escales. El
Quebec se sol presentar com a realitat cultural pròpia i diferenciada en el
context canadenc, on representa prop del 20% de la població, i per tant amb un
pes evident a escala estatal, però immediatament, s’ubica en la realitat anglòfona que l’envolta i que la converteix poc més que en un detall, poc més
del 2% de l’Amèrica del Nord anglòfona, proporció que la situa en xifres
decimals si l’escala passa a ser la continental. Catalunya amb 7,5 milions
d’habitants s’equipara amb el Quebec amb 7,9 i s’apropa als 8,4 milions
d’Àustria i supera en població a la resta de territoris considerats, que se
situen al voltant dels 5 milions. Com deia aquell “el meu país és tan petit...”,
i ens convé partir d’aquesta evidència, però alhora constatar que el país és
tant petit com -o fins i tot menys petit que- aquests altres països que poden
excel·lir en algun o varis aspectes en aquest joc d’escacs de la cultura
globalitzada..
Immigració i diversitat
Un altre factor que comparteixen aquests petits països és la seva
diversitat cultural. Aquesta es pot relacionar amb processos històrics més o
menys arrelats, amb fenòmens recents o ambdues variables ensems, però el
resultat és equiparable: en major o menor mesura ens trobem davant de societats
amb una grau de diversitat demogràfica, cultural i ètnica considerables. Val a
dir que és precisament Catalunya qui encapçala el rang amb un percentatge de
“no nacionals” del 15,7%, per sobre del 12,5% del Quebec[1] i del 10,5% d’Àustria
i multiplicant per 5 el percentatge de Finlàndia, que resultaria societat més
homogènia en aquests termes amb només un 2,9% de “no nacionals”. La qüestió de
la immigració recent ha posat a prova la capacitat d’acollida i el nivell de
tolerància d’unes societats que es consideraven “exemplars” en molts aspectes.
Alguns d’aquests països –Flandes, Àustria, Dinamarca, Finlàndia- han vist
néixer partits populistes que han assolit quotes de penetració electoral i
social considerables, això ha contribuït a projectar-ne una visió d’unes
societats amb tics xenòfobs i essencialistes, visió que afectaria especialment Àustria
i Flandes. El cas d’Àustria està lamentablement justificat per l’empremta que
va deixar el líder neofeixista Jorg Haider, que va arribar a governar el Land
de Carintia, però és més que discutible a Flandes. Aquí, les formacions
populistes –Vlaams Block, reconvertit després en Vlaams Belang- tot i rebre un
fort suport electoral no van aconseguir mai esquerdar el “cordó sanitari” que
li van imposar els partits democràtics i si s’analitza la seva política en
termes de diversitat i ciutadania, es tracta d’un dels exemples més evidents
d’aposta per la diversitat i el diàleg intercultural tant pel que fa al marc
legal com a les polítiques de foment. Cal remarcar doncs que Catalunya, amb un
percentatge de “no nacionals” dels més elevats d’Europa, ha d’afrontar un repte
evident: la necessitat d’encarar decididament les polítiques públiques en la
matèria, sense obviar l’existència evidenciada del germen del populisme.
Diversitat i drets culturals
Tornant a Finlàndia, aquest país nòrdic acull una important minoria de
llengua sueca que suposa el 5% de la població i xifres menors d’altres minories
culturals que disposen d’algun reconeixement i que per això es diferencien del
grup dels “no nacionals” format per tots les poblacions de nouvinguts que no
han adquirit encara la nacionalitat. Dinamarca també compta amb una minoria
nacional alemanya i amb els territoris de Grenlàndia i les Illes Feroe que
tenen la consideració de “nacions autònomes”. Les fórmules que s’han adoptat a
Dinamarca es presenten com a exemplars en l’atenció a la diversitat interna. El
Quebec compta amb diverses “pobles originaris”, però aquí sembla que la defensa
acarnissada del fet nacional propi en el marc estatal, ha comportat una certa
desantenció a les realitats culturals d’aquests pobles. Àustria reconeix també
com a nacionals diverses minories lingüístiques, tot i que en aquest cas no han
mancat alertes de tracte discriminatori sobretot per part de la minoria
eslovena. Flandes i Escòcia no tenen
minories internes reconegudes, i en el cas de Catalunya la “minoria aranesa” es
podria a equiparar
amb la sueca de Finlàndia puix que tant el suec com l’aranès són reconegudes
com a cultures i llengües pròpies dels respectius països. Arribats en aquest punt, si s'adoptés la "via finlandesa", el castellà hauria de tenir en una Catalunya independent la mateixa condició que el suec té a Finlàndia: cultura nacional, llengua oficial, i, atenció, immersió lingüística en castellà...Seria la prova del nou que Catalunya respectaria de forma escrupolosa els drets culturals i la diversitat. I la cosa no s'hauria de limitar al castellà puix que també s'hauria d'estar amatent a les llengües de les principals comunitats de nouvinguts.
Normalitats i normalitzacions lingüístiques
Una mirada apriorística realitzada des de Catalunya ens portaria a situar
la normalització lingüística com una de les parets mestres de les polítiques
culturals de Quebec, Flandes i Escòcia, però estaríem davant d’una mirada
evidentment desenfocada. La realitat sociolingüistica de cadascun d’aquests
països es ben diferent, i en conseqüència, els marcs normatius i polítics sobre
llengües nacionals tendeixen a anar acompassats amb aquestes realitats, que dit
sigui de pas, estan molt allunyades de la nostra. Des d’una perspectiva
catalana, el cas més sorprenent seria el d’Escòcia, on les llengües “pròpies”
(gaèlic i scotts) tenen un pes menor –gairebé es podria dir que minúscul- en la
conformació d’una realitat cultural i nacional que ningú no discuteix. En
aquest cas, el marc normatiu sobre el gaèlic queda restringit a tímides mesures
de foment i en cap cas s’orienten a una hipotètica generalització del seu us,
que a hores d’ara es pràcticament residual.
En el cas de Flandes la situació lingüística pren un gir copernicà respecte
Escòcia. A Flandes es pot considerar que no hi ha “problema lingüístic en clau
interna”: la societat flamenca és considera monolingüe[2] neerlandòfona i
la legislació reflecteix aquesta realitat de forma natural. A més a més, és la
llengua “majoritària” a l’estat belga. Per tant estaríem lluny per cercar
analogies en polítiques lingüístiques i les receptes consegüents per aplicar a
Catalunya. Es pot dir que la legislació en matèria lingüística de Flandes s’ha
adreçat a defensar aquesta “normalitat” aparent. I aquesta legislació ha
provocat recels només quan la convivència en el marc estatal belga ha tensat
aquesta normalitat, com seria el cas dels municipis de la perifèria de
Brussel·les on s’ha consolidat de facto una majoria francòfona en territori
flamenc.
És doncs en el cas de Quebec on podríem trobar més punts de contacte amb
Catalunya: la llengua pròpia com a pilar de la identitat nacional, que rep la
pressió de la llengua hegemònica a nivell estatal. En aquest context
s’estableix una marc legal de protecció i unes polítiques de foment. Tanmateix
les realitats sociolingüístiques d’ambdós països no són equiparables: la
pressió que rep el francès al Quebec no és comparable ni en termes jurídics ni
en usos i hàbits lingüístics de la població, i en aquest cas, la llengua pròpia
no és una llengua minoritària a escala global com la catalana. Partint de la
base del reconeixement d’aquestes asimetries, el cas del Quebec il·lustra de
com la defensa desacomplexada de la llengua pròpia en un context de
minorització, no és incompatible amb una política de projecció internacional
del patrimoni i la producció cultural quebequesa i de la promoció de la seva
indústria cultural.
[1] La dada del Quebec
correspon a 2006 ja que encara no hi ha disponibles les dades del cens de 2011.
Tanmateix, observant els moviments naturals i migratoris d’aquest darrer
quinquenni, el percentatge probablement ja hagi assolit el 15%.
[2] Tot i que
probablement és una de les societats amb un nivell de coneixement d’altres
llengües més elevat d’Europa.
