Territoris, cultures, polítiques (V i últim)

Remarques sobre alguns àmbits i sectors

Per concloure aquesta sèrie us proposem un recull necessàriament incomplert de bones pràctiques, d’experiències i metodologies interessants en aquests territoris que sens dubte mereixen una exploració més detallada. Es tracta d’experiències com la promoció de les arts (i els artistes) visuals a Àustria, dels centres de producció i creació del Quebec, i de les arts escèniques –teatre, cançó, circ- en aquest país. Dels centres socioculturals a Flandes, de la conceptualització i promoció de l’arquitectura dins el sector cultural a Dinamarca i sobretot a Àustria, de l’organització i gestió dels grans equipaments nacionals en un “holding empresarial” en aquest mateix país i també de la gestió de les grans companyies i equipaments nacionals a Escòcia. De l’organització i de la governança de les institucions del patrimoni a Dinamarca (Agència de Castells i Bens Culturals) i a Escòcia, i de la polítiques educatives i de públics sobre patrimoni a Àustria. De la intersecció de institucions culturals i educatives en projectes compartits en aquest país i també a Escòcia on s’ha aconseguit que tots els alumnes d’educació reglada participin en alguna activitat artística...

-Cultura/educació. La confluència de polítiques culturals i educatives està a l’ordre del dia. A Finlàndia i Àustria els ministeris o departaments de cultura conflueixen sota un “superministeri” d’educació i cultura que sens dubte facilita aquesta articulació. Les polítiques d’educació cultural –sobretot artística, però també cívica, d’adults- es presenten com línies d’acció prioritària. A Dinamarca, tots els municipis (98) compten amb escoles municipals de música. A Finlàndia, aquestes escoles formen part del sistema de serveis bàsics garantits per l’estat des de l’any 1992. A Àustria, que dedica més de 600M€ anuals del pressupost de cultura a “activitats educatives” el sistema de formació artística està profundament imbricat amb el sistema d’educació reglada, però al seu torn també existeix una oferta amplíssima d’ensenyaments artístics tant en centres especialitzats com polivalents en el marc de l’educació per al lleure i educació d’adults. Els programes d’educació cultural i artística a les escoles per una banda, i a les grans institucions culturals per l’altra han donat lloc a programes molt fructífers en la línia dels “Creative Partnerships” britànics, que també ha tingut un gran desenvolupament a Escòcia.

-Indústries culturals i creatives (ICC). El sector es defineix de forma invariable com a estratègic en tots els casos, s’estableixen accions de promoció i potenciació del sector i els corresponents organismes públics de suport, on predominen els dispositius externs per sobre dels departaments governamentals. El cas de la SODEC quebequesa seria l’exemple més representatiu i “canònic”. Al seu torn, Dinamarca va encunyar el concepte de “Economia de la Cultura i l'Experiència” i va crear un organisme homònim amb la confluència dels ministeris de cultura i d'economia per optimitzar la dimensió industrial i creativa de les polítiques de promoció del sector. El Centre impulsa una major articulació entre el món de la cultura, empreses, universitats i institucions de recerca. El propòsit és estimular la marca dels productes danesos en la “societat de l'experiència mundial” i estableix quatre àmbits d'actuació preferent o “zones”. Aquestes quatre zones són: la moda, els jocs d'ordinador, la cuina i la música. A Flandes es va crear “Flandes Districte Creatiu” com a organisme per promoure la creativitat amb lògiques transversals així com unes línies de suport específic “CultuurInvest”. A Àustria un conveni a tres bandes entre ministeri d’economia, cambra de comerç i un banc va permetre la creació de la plataforma “Creativewirstshaft” (Economia Creativa).

En molts dels casos, existeix una gran implicació en el sector del cinema i l’audiovisual com a domini d’actuació prioritari –Dinamarca, Finlàndia, Àustria, Quebec- i s’observa amb preocupació les quotes d’exhibició que assoleixen les produccions nacionals. Aquestes quotes són espectaculars a Finlàndia, i també a Dinamarca. Però com ja s’ha vist en el cas de Dinamarca, els darrers anys han emergit com a dominis d’especial interès els jocs d’ordinador, el disseny de moda o fins i tot la cuina.

-Digitalització/E-cultura. La “revolució digital” està provocant un autèntic sisme en la cultura, amb totes les múltiples impactes i interseccions a nivell global, sectorial i transversals: accés i participació; continguts i drets; digitalització del patrimoni, etc. Flandes va estar pionera en la conceptualtizació, estudi i implantació d’iniciatives de “e-cultura”: projecte “Arxipèlag” per desenvolupar una infraestructura sostenible d’arxiu digital de continguts culturals; “Fira de e-cultura” dins el World Creativity Forum”, nou gran centre cultural multimèdia a Gant que acollirà el centre d’arxivament digital de Flandes. A Finlàndia, l’Estratègia Nacional de la Societat del Coneixement va establir com a línia d’acció prioritària la creació d’una “Biblioteca Nacional Digital”que permetrà unificar la catalogació i accés als recursos digitalitzats de biblioteques, arxius i museus. Actualment ja es troba en marxa així com el projecte de web semàntica “CultureSampo” que es pot considerar pioner a nivell mundial. A Dinamarca el sector bibliotecari es troba immers en un intens debat sobre la biblioteca digital. En aquest mateix país, el debat sobre drets d’autor i l’accés il·legal als continguts digitals ha comptat amb elements interessants. Una de les 4 societats de representació dels autors “KODA” ha plantejat la necessitat d’apostar per una via pragmàtica que posi més l’accent en facilitar l’accés als continguts legals per part dels usuaris, conjuntament amb la mutualització de la retribució als autors que no pas en la persecució de l’accés il·legal.

            -Biblioteques. Sens cap mena de dubte els equipaments bàsics de referència a tots els països i amb sistemes robustos i generosos, potser amb l’excepció d’Àustria, i amb la sorpresa inesperada d’un sector poc estructurat i sistematitzat a Finlàndia. A Dinamarca han estat la joia de la política cultural des del segle XIX i la despesa pública que s’hi dedica és impressionant (més de 500M€ anuals). No obstant això, els últims anys han estat farcits de polèmiques que poden ser indicatives de futures evolucions del sector: tancament d’equipaments degut a la reforma de l’administració local; debat entorn la digitalització i la “biblioteca sense llibres”... Val a dir que des de 1984, el nombre de visitants a s'ha reduït i entre 1983 i 2006, les els préstecs va passar de 87,9 a 48,6 milions de documents.

            -Sociocultura. La tradició nòrdica d’educació popular va confluir a partir dels anys 60 i 70 amb la irrupció del treball socioartístic i la cultura participativa. Les xarxes de centres culturals, cases del poble, cases de cultura, centres populars d’educació d’adults i equipaments equiparables són d’una gran densitat en la majoria d’aquests països, centres on conflueix l’art i la cultura amateur generat pel sector associatiu amb les polítiques i participació i extensió cultural promogudes pel sector públic. A Finlàndia es compten més de 2.000 “cases club”. A Flandes hi ha una acció sistèmica per potenciar la cultura de proximitat i l’art amateur a través dels centres culturals públics. Al propi Flandes, a Dinamarca, Finlàndia, i sobretot a Àustria i Escòcia s’hi potencia la confluència art amateur-cultura tradicional. Al seu torn, Dinamarca excel·leix en la promoció de l’acció cultural adreçada als infants.

Territoris, cultures, polítiques (IV)

Organització dels sistemes culturals públics

En un estudi sobre el Canadà, Mònica Gattinger i Diane Saint Pierre(1)  parlen d’una tendència cap a la hibridació de models en l’evolució dels sistemes culturals públics de forma que els de matriu anglosaxona adopten formes de matriu continental i al seu torn, aquests incorporen dispositius i lògiques de matriu britànica. Seguint aquesta lògica, el Quebec va crear el seu consell de les arts el 1992, mentre que Ontario es dotava d’una estructura ministerial. Aquesta tendència a la formació de models mixtes es pot fer extensiva a la majoria dels casos analitzats amb diferents pesos i intensitats. Tanmateix, això no ha comportat precisament la simplificació dels sistemes culturals, i ha fet més complexa si s’escau, la seva governança i fiscalització.

-Potenciació i concentració dels ens de gestió independents.

Allò que de forma potser massa genèrica s’ha anomenat la “agencialització” de les administracions públiques constitueix sens dubte la tendència dominant, ja sigui com a agències governamentals, consorcis o fórmules empresarials a la recerca de l’agilitat de gestió.. Però si en un primer moment la tendència es podia identificar amb un component centrífug i amb resultats atomitzadors, es detecta una inversió d’aquesta. A Dinamarca la darrera reorganització del sistema ha comportat la fusió de tres de les principals agències sectorials estatals en una gran organització pública la “Agència Danesa de la Cultura”, a Escòcia es van fusionar els consells de les arts i de l’audiovisual en la formació de “Creative Scotland”, Àustria va crear un “holding” empresarial que agrupa els grans equipaments públics nacionals convertits prèviament en empreses públiques. A Finlàndia s’està portant a terme una política de fusió de centres universitaris que ha donat lloc a la creació de la Aalto University que es finançarà mitjançant una fundació. Aquest model es traslladarà properament a la “Universitat de les Arts” on es fusionaran tots els centres de formació artística superior.

-Atenuació dels dispositius Arms length.

A banda del Quebec, Dinamarca, Finlàndia i Escòcia compten amb dispositius d’aquesta natura convivint amb estructures governamentals, però en contra de la tendència anterior a la potenciació i concentració, en aquest cas no ens trobem en una conjuntura expansiva, ans al contrari, estaríem davant d’una atenuació de tendència. A Dinamarca, des dels sectors afectats es lamenten que el consell de les arts amb prou feines arriba a gestionar el 10% de les subvencions corresponents, mentre que a Escòcia amb el procés de reorganització del consell de les arts, el govern va assumir la relació directa amb el grans equipaments nacionals que fins a les hores estaven adscrits al consell. Mentrestant a Finlàndia el govern te al calaix un projecte que proposa la dissolució del sistema nacional del consells de les arts i la seva substitució per una agència executiva amb una estructura lleugera, un projecte que òbviament va causar “commoció” al sector i un debat encès.

         -Governança i rendiment de comptes

Aquesta atenuació es pot llegir com una certa regovernamentalització de la gestió de la cultura que invertiria la tendència precedent, però no es tracta tant d’una inversió com d’un desplaçament d’adscripcions. En el cas esmentat d’Escòcia el govern no assumeix la gestió directa de les grans institucions, sinó que n’assumeix solament l’adscripció, de forma que el que es pot qualificar com a “descentralització horitzontal” es manté. L’adscripció governamental dels ens independents comporta la necessitat d’establir mecanismes de governança i rendiment de comptes per part de els organitzacions. Convenis de gestió i contractes programa amb objectius vinculats als plans i objectius de política cultural nacional tenen aquesta funció. Dinamarca i Finlàndia han desenvolupat experiència i coneixement intens en aquesta direcció. Al seu torn, les grans institucions d’Escòcia –en la tradició britànica- exhibeixen claredat i transparència en la presentació i avaluació de la seva gestió. Flandes desplega un sistema generalitzat de convenis a mitjà i llarg termini vinculats a objectius de les organitzacions subvencionades en sintonia amb l’estratègia i els objectius de política cultural nacional.

         -Descentralització vertical amb accents divergents.

En gairebé tots els casos, l’evolució recent indica un cert desplaçament del poder de decisió i del pes pressupostari de l’acció cultural pública dels governs centrals cap a nivells administratius inferiors. Però aquesta tendència no és homogènia. Així, mentre que en les unitats sub-estatals el nivell intermedi que correspon amb l’àmbit nacional tendeix a reforçar-se, mentre que en els països nòrdics es reforça el component local. Finalment, i tal com ja s’ha avançat, el cas d’Àustria respon un model federal amb una distribució equilibrada entre els tres nivells. Tant a Finlàndia, com sobretot a Dinamarca, aquest procés s’inscriu en processos més amplis de reforma de les administracions públiques que s’han saldat amb la pràctica desaparició del nivell intermedi. Això ha portat a una clarificació del marc competencial en el que els municipis han vist reforçat el seu camp d’actuació, però també les càrregues de gestió amb el finançament corresponent. El cas de Finlàndia, pràcticament el 30% del pressupost de cultura del govern central es destina a transferències als municipis per a la prestació dels serveis culturals obligatoris (bàsicament biblioteques). Una part molt important dels pressupostos dels governs centrals s’adrecen a les grans institucions i equipaments nacionals, i aquestes tendeixen a localitzar-se en les capitals polítiques respectives (Viena, Hèlsinki, Copenhaguen, Ediimburg) que al seu torn constitueixen en alguns casos l’única aglomeració urbana del territori (totes les anteriors menys Edimburg que compateix amb Glasgow aquesta condició). Tanmateix aquests països els centres regionals o territorials també compten amb sistemes d’institucions (teatres, museus, orquestres, etc) que reben forts suports públics. Al Quebec, tot i que Montreal és la gran aglomeració urbana, la ciutat de Quebec també actua com a cocapital cultural on es localitzen algunes de les grans institucions nacionals.

         -Planificació. 

L’establiment d’estratègies a mitja i llarg termini; la monitorització de l’evolució dels indicadors del sector i els resultats, l’establiment de sistemes d’informació i estadístiques que facilitin aquesta avaluació constitueix un valor en sí dels sistemes culturals de molts d’aquests països. A Finlàndia ha estat un dels temes més present en el debat recent sobre les polítiques culturals. En aquest país s’han construït estratègies de planificació de tipus global, sectorial i transversal, en una línia propera al que s’ha fet al Quebec començant per una “estratègia nacional de cultura”. Ambdós països compten també uns sistemes d’informació i estadística cultural que rivalitzen en excel·lència. Amb una o altra denominació les estratègies nacionals de cultura s’han elaborat a tots els països. A Escòcia resulta molt interessant el procés d’elaboració ja que s’hi pot seguir amb gran detall tots els continguts del debat que va portar a l’establiment de l’estratègia cultural nacional de l’Escòcia autònoma. A Flandes, resulta molt interessant el procés de planificació a l’entorn de la política cultural local.

(1) "Can national cultural policy approaches be used for sub-nationalcomparisons? An analysis of the Québec and Ontario experiences in Canada", International Journal of Cultural Policy Vol. 14, No. 3, August 2008, 335–354.

Territoris, cultures, polítiques (III)

Finançament de la cultura

La tercera mirada situa l'objectiu sobre un aspecte gens banal: en "això qui ho paga" que diria aquell. I com podem veure, en aquests estats i territoris les aportacions públiques a la cultura han estat per norma general abundants i abundoses, fins al punt que, com mínim fins ara, el finançament privat per via del mecenatge ha estat pràcticament testimonial.

Finançament públic 

En tots els casos ens trobem amb uns nivells de finançament públic de la cultura generosos o molt generosos. Tot i que la dificultat per homologar totes les dades[1] faci de mal comptar, ens trobem amb uns nivells d’esforç cultural de les administracions molt elevats, i en pràcticament tots els casos les xifres se situen per sobre de les de Catalunya[2]. Ja sigui per la sòlida tradició d’estat de benestar d’alguns d’aquests països o/i pel paper que s’atorga a la cultura en la conformació de la seva realitat nacional, les aportacions públiques es troben probablement entre les més altes del món. El cas d’Escòcia és potser el més dubtós, ja que s’inscriu en la tradició britànica d’aportació pública més aviat limitada, però tot i així, amb la “devolution” Escòcia s’ha situat per sobre del conjunt del Regne Unit.

Això en situa en la capacitat dels territoris subestatals de comptar amb un finançament elevat i de capacitat de decisió sobre els recursos esmerçats. Val a dir que de nou sembla que Catalunya surt mal parada de les comparacions. A Bèlgica, l’estat central té un paper irrellevant en el finançament de la cultura ja que és competència exclusiva de les comunitats respectives i per tant, el govern flamenc actua amb plena responsabilitat i sense interferències. Al Quebec, el govern federal canadenc encapçala les aportacions públiques al territori, molt per sobre del govern quebequès, i en termes de comparació interregional, el Quebec és un dels territoris més afavorits per la distribució dels fons federals en cultura i comunicació. Escòcia participa com els altres territoris amb competències culturals de les aportacions que fa l’estat britànic a través de transferències de les agències estatals i dels fons de loteria amb esquemes que probablement operen lluny de la discrecionalitat de l’administració central espanyola.

Despesa  en cultura de les administracions públiques (€ x capita) Catalunya 2009 Quebec (2008)* Flandes (2010)** Escòcia (2010)*** Dinamarca (2009)(*) Finlàndia (2009) Àustria (2008) Estat 7 167 21 257 93 89 Niv subestatals 50 116 136 12 100 Municipis 108 75 149 148 156 89 85 Total 165 357 285 181 413 183 274  (*) Inclou mitjans de comunicació/ (**) La depesa del govern central no s'ha computat/  (***) Dades no oficials sobre càlculs estimats sobre fonts diverses

Tot i així, les alarmes alertant sobre l’amenaça que aquests nivells de despesa suposen per a la sostenibilitat dels sistemes públics respectius no ha deixat de sonar. –A Dinamarca, l’elevat cost de sostenir els grans equipaments, llastats per les enormes despeses d’estructura es poden concretar en el Teatre Nacional que rep prop de 80M€ anuals d’aportació estatal i on el cost mitjà per espectador de les programacions de dansa i òpera supera els 750€.

Pel que fa a la distribució per nivells d'administració, no s'aprecien tendències ben definides, però si algunes direccions.

Per una banda en els països amb estat propi es dibuixa un nivell de descentralització més aviat feble: l'estat central canalitza el 62% de l'esforç cultural a Dinamarca i el 51% a Finlàndia. Val a dir que aquests països no tenen nivells intermedi d'administració, fet que atorga un fort pes als municipis. L'altre exemple és el d'Àustria on  si que existeix el nivell intermedi (que encapçala el rang amb 36% de l'aportació)  fet que contribueix a establir una participació pràcticament equitativa entre els 3 nivells.

Pel que fa als sub-estats, atès que el govern de la nació se situa en el nivell intermedi, aquest sol tenir un pes més rellevant en la distribució, però en cap dels casos és el que la lidera. A Flandes és el nivell local (municipis més províncies) i al Quebec, és l'estat canadenc.

Distribució de la despesa pública per nivells d'administració (%)

	Catalunya 2009	Quebec (2008)	Flandes (2010)	Escòcia (2008)	Dinamarca (2009)	Finlàndia (2009)	Àustria (2008)
Estat	4,4	46,6			62,3	51,2	32,5
Niv. sub-estatals	30,2	32,4	47,7	43,8			36,7
Nivell local	65,3	21,0	52,3	56,2	37,7	48,8	30,9

(*) Dades no oficials sobre càlculs estimats sobre fonts diverses

Comentar també que l'administració local de segon nivell (províncies) només actua com a operador  cultural a Flandes, i que, Dinamarca i Finlàndia -i en certa manera també Escòcia- han emprès reformes que han suposat la supressió d'aquest nivell.

Finançament privat. 

La participació del finançament privat en la producció i la promoció cultural sense afany de lucre constitueix una assignatura pendent en pràcticament tots els casos. La forta implicació i pes del sector públic i un finançament generós no havia propiciat la necessitat de recórrer a aquesta via en la majoria de països. Les xifres són contundents i no deixen lloc a dubte: així, per exemple, Dinamarca amb un pressupost públic de més de 2.000 milions d’euros, l’última dada sobre aportació privada en concepte de mecenatge tot just superava els 25 milions (poc més del 1%)[3], i a Finlàndia no arribava als 20 milions.   En la resta de països les xifres no són massa més generoses amb l’excepció d’Escòcia. En aquest cas, el país es beneficia del sistema britànic de suport privat, que en el darrer exercici li va reportar uns 55 milions d’euros, una xifra molt respectable en el context escocès. Val a dir que en tots els casos, s’han produït accions governamentals per mirar d’invertir aquesta situació, tendència que s’ha accentuat en els darrers anys coincidint amb les dificultats per mantenir els pressupostos públics, però de moment els resultats no semblen pas encoratjadors. A banda del model britànic vigent a Escòcia, no s’entreveu cap model d’excel·lència vigent en aquests països de forma que potser caldria anar a altres models com el francès on els canvis legislatius adoptats estan aportant bons resultats. El cas del Quebec pot resultar interessant com a metodologia atès que les donacions privades compten amb un coeficient multiplicador en fons públics pel denominat sistema de “contrapartides”, però més enllà de la metodologia, els resultats obtinguts tampoc han estat a l’alçada de les expectatives.

---

[1]   Inclusió total o parcial de mitjans de comunicació, educació artística en alguns casos, mentre que a d’altres no i dificultats per agregar o desagregar totalment aquestes dades.

[2]   Amb el dubte d’Escòcia

[3 En el cas de Dinamarca cal remarcar però una excepció notable: l'empresa naviliera Maerks -la més gran del món quant a contenidors marítims- va protagonitzar la'operació de mecenatge més important de la història recent a Europa en pagar el Nou Teatre de l'Òpera de Conpenaghen.

Territoris, cultures, polítiques (II)

Us heu preguntat mai: què en sé jo de la cultura danesa? O encara més, de la seva política cultural? I com ho tenim amb Finlàndia, amb Àustria? I amb Letònia o Eslovènia? I que tal amb Flandes? Fem ara l'exercici a la inversa: que en saben de la cultura catalana? 

El segon lliurament d'aquesta sèrie se centra en la cerca de l'ubicació -complexa- d'unes cultures d'àmbits reduïts en el marc de la globalització cultural.

Identitat i globalització

L’eclosió dels populismes a molts d’aquests països ha estat la manifestació més radical d’unes societats que mostren evidents signes d’inquietud davant “amenaces” tan internes –immigració- com externes –globalització, europeïtzació -. Les orientacions de les polítiques culturals d’alguns d’aquests països reflecteixen, o han reflectit aquestes inquietuds. En el cas del Quebec, la defensa de la identitat cultural no ha significat pas un trencament sinó simplement una “resituació” de coordenades de l’escenari canadenc i americà anglòfon a l’escenari global, però si que resultaria més significatiu a estats com Finlàndia i Dinamarca. Com a cas més il·lustratiu potser caldria destacar el danès, quan en la darrera etapa dels governs de centre-dreta es van portar a terme orientacions i accions explícites de defensa i afirmació de la “danesitat”, com seria la determinació del “cànon cultural danès”[1] Una iniciativa que pot semblar un pèl estrambòtica, però que ja s’ha emprès a altres llocs com Holanda (2006) i Letònia (2008). Es tracta molt probablement d’actuacions que delaten una certa desubicació, una acció més aviat reactiva en un entorn de globalització cultural que es percep com a difícil i fins i tot hostil per a les cultures minoritàries com la danesa (i la catalana...).

Internacionalització

Bé sigui per la condició de cultures més o menys minoritzades a escala interna i/o “petites” a escala global, la presència en l’escenari internacional i la seva projecció es presenta, amb més o menys intensitat, com una prioritat en gairebé tots els casos. Aquesta presència es planteja per la via de la diplomàcia i també per la via del mercat –en aquest cas mitjançant les ICC que tractarem a continuació-. Per la via diplomàtica, els països nòrdics –Finlàndia, Dinamarca- acrediten trajectòries dilatades d’intensa i profunda cooperació en el seu escenari regional escandinau i nòrdic, ampliat després a l’àmbit bàltic i malden per adquirir protagonisme en instàncies i organismes de representació i cooperació internacional. El Quebec s’ha pres la presència internacional com a “qüestió d’estat”, el que li ha permès assolir fites de moment gairebé úniques com la representació directa a la UNESCO. Per altra banda, s’agafa a l’atot de la francofonia com a plataforma privilegiada per al seu reconeixement i projecció, i redirigeix la mirada en el seu àmbit “regional” remarcant la condició de representanció “privilegiada” d’aquesta francofonia a les amèriques[2]. 

El cas d’Àustria és interessant perquè també posa tot pes de la seva acció internacional en el seu àmbit regional, diguem-n’hi natural, de la Miteleuropa danuviana i balcànica que en altra època bategava al ritme de la Viena imperial, però en aquest cas l’atot de la llengua compartida amb la gran potència alemanya s’utilitza de forma instrumental i podríem dir-ne “encoberta” per necessitat de delimitar territori en la seva visió de la cultura i la política cultural. Però per pragmatisme el d’Escòcia, que no dubta ni un moment a valdre’s de l’atot de l’anglès i les institucions britàniques per explicar-se al món - ja sigui per la –potentíssima- via diplomàtica (que suposa el British Council) com per la del mercat cultural-. Sembla que de nou a Catalunya ens toca jugar en l’escenari menys favorable: l’àmbit regional “natural” –els PPCC- ha estat curtcircuitat de forma fulminant mentre que els vocacionals –Euroregió, Mediterrània – es mantenen en un estat més o menys intens de letàrgia. El tarannà hispànic no ha fet viable l’opció escocesa pel que fa a la via diplomàtica -el Cervantes no podria exercir en cap cas de IRL- però per contra, l’atot del castellà ens situa en la via escocesa del mercat, una via que s’ha de gestionar amb molta cura, ja que com sovint s’adverteix des del propi “mercat” seria un molt mal negoci deixar-la en “via morta”.

---

[1] http://www.kulturkanon.dk/

[2]              Val a dir que en aquests moments, Haití no podria jugar pas aquest rol i la resta de territoris francòfons del Carib són “departaments d’ultramar”.