Territoris, cultures, polítiques (IV)

Organització dels sistemes culturals públics

En un estudi sobre el Canadà, Mònica Gattinger i Diane Saint Pierre(1)  parlen d’una tendència cap a la hibridació de models en l’evolució dels sistemes culturals públics de forma que els de matriu anglosaxona adopten formes de matriu continental i al seu torn, aquests incorporen dispositius i lògiques de matriu britànica. Seguint aquesta lògica, el Quebec va crear el seu consell de les arts el 1992, mentre que Ontario es dotava d’una estructura ministerial. Aquesta tendència a la formació de models mixtes es pot fer extensiva a la majoria dels casos analitzats amb diferents pesos i intensitats. Tanmateix, això no ha comportat precisament la simplificació dels sistemes culturals, i ha fet més complexa si s’escau, la seva governança i fiscalització.

-Potenciació i concentració dels ens de gestió independents.

Allò que de forma potser massa genèrica s’ha anomenat la “agencialització” de les administracions públiques constitueix sens dubte la tendència dominant, ja sigui com a agències governamentals, consorcis o fórmules empresarials a la recerca de l’agilitat de gestió.. Però si en un primer moment la tendència es podia identificar amb un component centrífug i amb resultats atomitzadors, es detecta una inversió d’aquesta. A Dinamarca la darrera reorganització del sistema ha comportat la fusió de tres de les principals agències sectorials estatals en una gran organització pública la “Agència Danesa de la Cultura”, a Escòcia es van fusionar els consells de les arts i de l’audiovisual en la formació de “Creative Scotland”, Àustria va crear un “holding” empresarial que agrupa els grans equipaments públics nacionals convertits prèviament en empreses públiques. A Finlàndia s’està portant a terme una política de fusió de centres universitaris que ha donat lloc a la creació de la Aalto University que es finançarà mitjançant una fundació. Aquest model es traslladarà properament a la “Universitat de les Arts” on es fusionaran tots els centres de formació artística superior.

-Atenuació dels dispositius Arms length.

A banda del Quebec, Dinamarca, Finlàndia i Escòcia compten amb dispositius d’aquesta natura convivint amb estructures governamentals, però en contra de la tendència anterior a la potenciació i concentració, en aquest cas no ens trobem en una conjuntura expansiva, ans al contrari, estaríem davant d’una atenuació de tendència. A Dinamarca, des dels sectors afectats es lamenten que el consell de les arts amb prou feines arriba a gestionar el 10% de les subvencions corresponents, mentre que a Escòcia amb el procés de reorganització del consell de les arts, el govern va assumir la relació directa amb el grans equipaments nacionals que fins a les hores estaven adscrits al consell. Mentrestant a Finlàndia el govern te al calaix un projecte que proposa la dissolució del sistema nacional del consells de les arts i la seva substitució per una agència executiva amb una estructura lleugera, un projecte que òbviament va causar “commoció” al sector i un debat encès.

         -Governança i rendiment de comptes

Aquesta atenuació es pot llegir com una certa regovernamentalització de la gestió de la cultura que invertiria la tendència precedent, però no es tracta tant d’una inversió com d’un desplaçament d’adscripcions. En el cas esmentat d’Escòcia el govern no assumeix la gestió directa de les grans institucions, sinó que n’assumeix solament l’adscripció, de forma que el que es pot qualificar com a “descentralització horitzontal” es manté. L’adscripció governamental dels ens independents comporta la necessitat d’establir mecanismes de governança i rendiment de comptes per part de els organitzacions. Convenis de gestió i contractes programa amb objectius vinculats als plans i objectius de política cultural nacional tenen aquesta funció. Dinamarca i Finlàndia han desenvolupat experiència i coneixement intens en aquesta direcció. Al seu torn, les grans institucions d’Escòcia –en la tradició britànica- exhibeixen claredat i transparència en la presentació i avaluació de la seva gestió. Flandes desplega un sistema generalitzat de convenis a mitjà i llarg termini vinculats a objectius de les organitzacions subvencionades en sintonia amb l’estratègia i els objectius de política cultural nacional.

         -Descentralització vertical amb accents divergents.

En gairebé tots els casos, l’evolució recent indica un cert desplaçament del poder de decisió i del pes pressupostari de l’acció cultural pública dels governs centrals cap a nivells administratius inferiors. Però aquesta tendència no és homogènia. Així, mentre que en les unitats sub-estatals el nivell intermedi que correspon amb l’àmbit nacional tendeix a reforçar-se, mentre que en els països nòrdics es reforça el component local. Finalment, i tal com ja s’ha avançat, el cas d’Àustria respon un model federal amb una distribució equilibrada entre els tres nivells. Tant a Finlàndia, com sobretot a Dinamarca, aquest procés s’inscriu en processos més amplis de reforma de les administracions públiques que s’han saldat amb la pràctica desaparició del nivell intermedi. Això ha portat a una clarificació del marc competencial en el que els municipis han vist reforçat el seu camp d’actuació, però també les càrregues de gestió amb el finançament corresponent. El cas de Finlàndia, pràcticament el 30% del pressupost de cultura del govern central es destina a transferències als municipis per a la prestació dels serveis culturals obligatoris (bàsicament biblioteques). Una part molt important dels pressupostos dels governs centrals s’adrecen a les grans institucions i equipaments nacionals, i aquestes tendeixen a localitzar-se en les capitals polítiques respectives (Viena, Hèlsinki, Copenhaguen, Ediimburg) que al seu torn constitueixen en alguns casos l’única aglomeració urbana del territori (totes les anteriors menys Edimburg que compateix amb Glasgow aquesta condició). Tanmateix aquests països els centres regionals o territorials també compten amb sistemes d’institucions (teatres, museus, orquestres, etc) que reben forts suports públics. Al Quebec, tot i que Montreal és la gran aglomeració urbana, la ciutat de Quebec també actua com a cocapital cultural on es localitzen algunes de les grans institucions nacionals.

         -Planificació. 

L’establiment d’estratègies a mitja i llarg termini; la monitorització de l’evolució dels indicadors del sector i els resultats, l’establiment de sistemes d’informació i estadístiques que facilitin aquesta avaluació constitueix un valor en sí dels sistemes culturals de molts d’aquests països. A Finlàndia ha estat un dels temes més present en el debat recent sobre les polítiques culturals. En aquest país s’han construït estratègies de planificació de tipus global, sectorial i transversal, en una línia propera al que s’ha fet al Quebec començant per una “estratègia nacional de cultura”. Ambdós països compten també uns sistemes d’informació i estadística cultural que rivalitzen en excel·lència. Amb una o altra denominació les estratègies nacionals de cultura s’han elaborat a tots els països. A Escòcia resulta molt interessant el procés d’elaboració ja que s’hi pot seguir amb gran detall tots els continguts del debat que va portar a l’establiment de l’estratègia cultural nacional de l’Escòcia autònoma. A Flandes, resulta molt interessant el procés de planificació a l’entorn de la política cultural local.

(1) "Can national cultural policy approaches be used for sub-nationalcomparisons? An analysis of the Québec and Ontario experiences in Canada", International Journal of Cultural Policy Vol. 14, No. 3, August 2008, 335–354.