Territoris, cultures, polítiques (V i últim)

Remarques sobre alguns àmbits i sectors

Per concloure aquesta sèrie us proposem un recull necessàriament incomplert de bones pràctiques, d’experiències i metodologies interessants en aquests territoris que sens dubte mereixen una exploració més detallada. Es tracta d’experiències com la promoció de les arts (i els artistes) visuals a Àustria, dels centres de producció i creació del Quebec, i de les arts escèniques –teatre, cançó, circ- en aquest país. Dels centres socioculturals a Flandes, de la conceptualització i promoció de l’arquitectura dins el sector cultural a Dinamarca i sobretot a Àustria, de l’organització i gestió dels grans equipaments nacionals en un “holding empresarial” en aquest mateix país i també de la gestió de les grans companyies i equipaments nacionals a Escòcia. De l’organització i de la governança de les institucions del patrimoni a Dinamarca (Agència de Castells i Bens Culturals) i a Escòcia, i de la polítiques educatives i de públics sobre patrimoni a Àustria. De la intersecció de institucions culturals i educatives en projectes compartits en aquest país i també a Escòcia on s’ha aconseguit que tots els alumnes d’educació reglada participin en alguna activitat artística...

-Cultura/educació. La confluència de polítiques culturals i educatives està a l’ordre del dia. A Finlàndia i Àustria els ministeris o departaments de cultura conflueixen sota un “superministeri” d’educació i cultura que sens dubte facilita aquesta articulació. Les polítiques d’educació cultural –sobretot artística, però també cívica, d’adults- es presenten com línies d’acció prioritària. A Dinamarca, tots els municipis (98) compten amb escoles municipals de música. A Finlàndia, aquestes escoles formen part del sistema de serveis bàsics garantits per l’estat des de l’any 1992. A Àustria, que dedica més de 600M€ anuals del pressupost de cultura a “activitats educatives” el sistema de formació artística està profundament imbricat amb el sistema d’educació reglada, però al seu torn també existeix una oferta amplíssima d’ensenyaments artístics tant en centres especialitzats com polivalents en el marc de l’educació per al lleure i educació d’adults. Els programes d’educació cultural i artística a les escoles per una banda, i a les grans institucions culturals per l’altra han donat lloc a programes molt fructífers en la línia dels “Creative Partnerships” britànics, que també ha tingut un gran desenvolupament a Escòcia.

-Indústries culturals i creatives (ICC). El sector es defineix de forma invariable com a estratègic en tots els casos, s’estableixen accions de promoció i potenciació del sector i els corresponents organismes públics de suport, on predominen els dispositius externs per sobre dels departaments governamentals. El cas de la SODEC quebequesa seria l’exemple més representatiu i “canònic”. Al seu torn, Dinamarca va encunyar el concepte de “Economia de la Cultura i l'Experiència” i va crear un organisme homònim amb la confluència dels ministeris de cultura i d'economia per optimitzar la dimensió industrial i creativa de les polítiques de promoció del sector. El Centre impulsa una major articulació entre el món de la cultura, empreses, universitats i institucions de recerca. El propòsit és estimular la marca dels productes danesos en la “societat de l'experiència mundial” i estableix quatre àmbits d'actuació preferent o “zones”. Aquestes quatre zones són: la moda, els jocs d'ordinador, la cuina i la música. A Flandes es va crear “Flandes Districte Creatiu” com a organisme per promoure la creativitat amb lògiques transversals així com unes línies de suport específic “CultuurInvest”. A Àustria un conveni a tres bandes entre ministeri d’economia, cambra de comerç i un banc va permetre la creació de la plataforma “Creativewirstshaft” (Economia Creativa).

En molts dels casos, existeix una gran implicació en el sector del cinema i l’audiovisual com a domini d’actuació prioritari –Dinamarca, Finlàndia, Àustria, Quebec- i s’observa amb preocupació les quotes d’exhibició que assoleixen les produccions nacionals. Aquestes quotes són espectaculars a Finlàndia, i també a Dinamarca. Però com ja s’ha vist en el cas de Dinamarca, els darrers anys han emergit com a dominis d’especial interès els jocs d’ordinador, el disseny de moda o fins i tot la cuina.

-Digitalització/E-cultura. La “revolució digital” està provocant un autèntic sisme en la cultura, amb totes les múltiples impactes i interseccions a nivell global, sectorial i transversals: accés i participació; continguts i drets; digitalització del patrimoni, etc. Flandes va estar pionera en la conceptualtizació, estudi i implantació d’iniciatives de “e-cultura”: projecte “Arxipèlag” per desenvolupar una infraestructura sostenible d’arxiu digital de continguts culturals; “Fira de e-cultura” dins el World Creativity Forum”, nou gran centre cultural multimèdia a Gant que acollirà el centre d’arxivament digital de Flandes. A Finlàndia, l’Estratègia Nacional de la Societat del Coneixement va establir com a línia d’acció prioritària la creació d’una “Biblioteca Nacional Digital”que permetrà unificar la catalogació i accés als recursos digitalitzats de biblioteques, arxius i museus. Actualment ja es troba en marxa així com el projecte de web semàntica “CultureSampo” que es pot considerar pioner a nivell mundial. A Dinamarca el sector bibliotecari es troba immers en un intens debat sobre la biblioteca digital. En aquest mateix país, el debat sobre drets d’autor i l’accés il·legal als continguts digitals ha comptat amb elements interessants. Una de les 4 societats de representació dels autors “KODA” ha plantejat la necessitat d’apostar per una via pragmàtica que posi més l’accent en facilitar l’accés als continguts legals per part dels usuaris, conjuntament amb la mutualització de la retribució als autors que no pas en la persecució de l’accés il·legal.

            -Biblioteques. Sens cap mena de dubte els equipaments bàsics de referència a tots els països i amb sistemes robustos i generosos, potser amb l’excepció d’Àustria, i amb la sorpresa inesperada d’un sector poc estructurat i sistematitzat a Finlàndia. A Dinamarca han estat la joia de la política cultural des del segle XIX i la despesa pública que s’hi dedica és impressionant (més de 500M€ anuals). No obstant això, els últims anys han estat farcits de polèmiques que poden ser indicatives de futures evolucions del sector: tancament d’equipaments degut a la reforma de l’administració local; debat entorn la digitalització i la “biblioteca sense llibres”... Val a dir que des de 1984, el nombre de visitants a s'ha reduït i entre 1983 i 2006, les els préstecs va passar de 87,9 a 48,6 milions de documents.

            -Sociocultura. La tradició nòrdica d’educació popular va confluir a partir dels anys 60 i 70 amb la irrupció del treball socioartístic i la cultura participativa. Les xarxes de centres culturals, cases del poble, cases de cultura, centres populars d’educació d’adults i equipaments equiparables són d’una gran densitat en la majoria d’aquests països, centres on conflueix l’art i la cultura amateur generat pel sector associatiu amb les polítiques i participació i extensió cultural promogudes pel sector públic. A Finlàndia es compten més de 2.000 “cases club”. A Flandes hi ha una acció sistèmica per potenciar la cultura de proximitat i l’art amateur a través dels centres culturals públics. Al propi Flandes, a Dinamarca, Finlàndia, i sobretot a Àustria i Escòcia s’hi potencia la confluència art amateur-cultura tradicional. Al seu torn, Dinamarca excel·leix en la promoció de l’acció cultural adreçada als infants.