dijous, 7 d’abril del 2016

Una escola sense mestres, sense aules, sense llibres de text on un infant pot dedicar-se tot el dia a jugar a videojocs...

Dilluns passat el Periódico obria amb grans titulars a portada que els deures perjudiquen greument la salut dels infants segons un informe de l'OMS. No dic que no, no tinc arguments rebatre-ho, però en tot cas, seguint el mateix criteri, els exàmens, els treballs, o fins i tot els horaris i altres rutines es podrien afegir al llistat d’agents patològics. Just l’endemà, Borja Vilallonga donava pistes a l'ARA de cap on podia anar la solució a aquesta i altres patologies atribuïdes a l'escola. Esmentant experiències de pedagogia radical vigents als EUA es lamenta de la pèrdua de pistonada de la renovació pedagògica a casa nostra, aprofitant per llençar càrregues de profunditat contra un sistema públic que veu esclerotitzat i incapaç d’emprendre la senda d'una reforma radical.


El problema, si se’l pot qualificar així, és que el model que es desprèn d’aquestes experiències més que de reforma ens situaria en un marc de demolició total del sistema, ja que ens situa en la "no escola": "En català planer, ho podríem descriure com una escola que no té mestres, aules o llibres de text. Té infants que decideixen cada dia què volen fer, lliurement. Un equip de facilitadors els ajuda i guia si els ho demanen. Només si els ho demanen. En cap cas interfereixen en l’aprenentatge dels infants. Si un nen o nena vol dedicar-se tot el dia a jugar a videojocs o a futbol ho pot fer"... El problema és que aquest escenari ens situa en un altre tipus d'excessos que segur també impacten negativament en la salut.  La qual cosa ens portaria a un cul de sac de fatalitat: és l’escola en sentit ampli la que “perjudica la salut dels infants”?

dimarts, 15 de març del 2016

La inversió en educació afavoreix realment l'ascens social?

Doncs es veu que no... O aquesta és la conclusió a la qual han arribat a l'estudi del Departament de Polítiques i Intervencions Socials de la Universitat d'Oxford conduït pel professor Erzsébert Bukodi. La tesi que defensen és que l'increment de la inversió en educació no es tradueix amb un increment de la mobilitat social. L'estudi arriba a aquesta conclusió després d'analitzar l'evolució de la inversió en educació al Regne Unit des de la postguerra fins a l'actualitat.

L'estudi detecta que en el període que va del final de la IIa GM fins als anys 80, definit com a "edat d'or de l'estat de benestar" es va produir realment una mobilitat social ascendent significativa, i que aquest procés es va estroncar a partir dels 90. I que en l'actualitat es detecta un perill evident de mobilitat social descendent. Però en tots els casos, aquesta mobilitat no es pot atribuir a l'evolució de la despesa educativa, sinó que el factor determinant seria l'evolució del mercat de treball. Quan el mercat de treball va demandar professionals qualificats de forma massiva, coincidint amb la llarga etapa expansiva de postguerra, el sistema educatiu va sincromitzar aquesta demanda, però des del moment en que la demanda s'establitiza o es contrau, com ha passat recentment, la inversió educativa no té capacitat per provocar aquesta mobilitat per ella mateixa.

La recepta passaria preferentment per polítiques de desenvolupament econòmic i social que puguin generar ocupacions d'alta qualificació -allò del "canvi de model productiu". Però en tot cas, les polítiques -i les inversions- educatives haurien de proveir la força de treball amb aquesta elevada qualificació. 

dilluns, 14 de març del 2016

L'educació a Catalunya consisteix en...

Valors? Continguts? Inclusió? Compromís? Èxit escolar? NO!
Matemàtiques? Ciències? Socials? Tecnologia? Lengua y Literatura Española? TAMPOC!
Abandó? Fracàs? Segregació? Exclusió? NI AIXÒ!

Segons el membre més recent de la Real Academia Española (RAE), l'educació a Catalunya "consiste en enseñar odio a España y a todo lo español". Literal. Ras i curt. I això és així perquè els mestres i professors, professionals i directius són tots plegats una colla de talibans amb l'únic objetciu de propagar aquest odi indiscriminat a tot el que ensumi a espanyol. Així de fàcil i senzill: yo odio, tu odias, el odia, nostostros odiamos...España mala, España caca, España pu...I llestos. Bé també es deu poder recórrer a metodologies més sofisticades per casos especialment complexos i resistents...

En qualsevol altre context, un atac d'aquesta magnitud a tota la comunitat educativa, a uns professionals que es deixen la pell dia a dia a les aules per part d'un càrrec amb un alt contingut simbòlic i poder de prescripció significaria una desautorització o cessament immediat. Però aquí, res més lluny d'això, la legió de "Ciudadanos" molt centrats ells, s'han desfet en elogis del personatge, començant pel seu líder que veu en Fèlix de Azua un "hombre revelde, inteligente y libre". 

Plou sobre mullat. L'obsessió d'aquest miserable és profunda, malaltissa, i persistent. I ve de lluny. Des les innombrables plataformes que li obren les portes, començant -com no!- pel País, no perd oportunitat per vessar tones de mala llet contra els seus dimonis particulars, que invariablement porten faixa i barretina. Memorable l'article on comparava els coordinadors lingüístics que hi havia als instituts amb policies nazis -quina novetat!-  Però es veu que la persistència té premi!

Sincerament, la llengua espanyola no es mereix estar simbòlicament representada per personatges d'aquesta mena. Però ja s'ho faran.




dimecres, 9 de desembre del 2015

#Interacció15 i els manters

Si m’erro ja em corregireu, però afirmaria que la darrera edició d’Interacció ha tingut molt més impacte mediàtic que totes les anteriors. I en van 15! Però resulta que la presència en cartells anteriors de ministres, consellers, autoritats acadèmiques i professionals de primer nivell i alguna que altra “celebrity” no va cridar tant l’atenció com la presència de l’actual comissionada de cultura (o cultures) de l’ICUB. I és que just l’endemà de la presentació de Berta Sureda, el mitjà “comtal” per excel·lència ens va regalar tot una “segona” del seu director ridiculitzant una vegada més les posicions de BCN en Comú. Ves per on, tan parlar a Intearcció de la instrumentalització de les polítiques culturals i se’ns despengen a La Vanguàrdia amb una instrumentalització amb tota regla d’Interacció. I és que per rajar de la Colau, tant se val una de manters o de solsticis com una de debats sobre cultura...

Dit això, no em puc estar d’entonar un particular mea culpa ja que poc o molt, la meva intervenció des del públic en el debat posterior a la presentació de Berta Sureda va poder donar munició a LV. Vaig retreure a la comissionada, un excés de gesticulació i de “llocs comuns dels comuns” en la visió de l’equip actual de l’ICUB. Vaig reclamar que Barcelona ha de fer quelcom més que política cultural local, tot reconeixent que l’acció cultural de base ha de ser prioritat primera i màxima per qualsevol ajuntament, no es pot obviar que Barcelona és per Catalunya i la seva cultura (o les seves cultures) quelcom més que una administració local.


Però reclamar ambició i visió de ciutat-estat no té res a veure amb la crítica maniquea de LV emparada en la falsa i superada dicotomia entre cultura popular i alta cultura. I vet aquí que surt, com no, el Liceu, que en Marius Carol situa com a víctima propiciatòria d’una imaginaria persecució d’uns “comuns” disposats a perpetrar l’enfonsament del vaixell insígnia del gust i la distinció barcelonins. En això coincideixo en bona part amb Jaron Rowan però en vull parlar en un altre moment, que la cosa té tela que dirien ara.

divendres, 10 de juliol del 2015

Ni el 2025!!! Inquietants previsions sobre ocupació i perfils professionals a Espanya.

Més que cap a taxes raonables de contractació indefinida, sembla que serà l’estigma de l’atur el que s’encamina cap una elevada cota indefinida. O com a mínim això és el que es desprèn del darrer informe del CEDEFOP, el portal de referència europeu de la formació professional que ha publicat les previsions de del mercat de treball i necessitats formatives a Europa en l’horitzó 2025[1]. Pel que fa a Espanya el resum no deixa de ser inquietant:

  • Els sector serveis –transport, distribució, logística, i sobretot, turisme i restauració- seran els que crearan més ocupació.
  • Aquest sector, i concretament treballadors de serveis i vendes (service and sales workers) suposaran més del 25% de la nova ocupació
  • I molta atenció: l’ocupació creixerà, però no s’assoliran els nivells precrisi!

Sembla doncs que si no es produeix un gir substancial, la ressaca de la bombolla immobiliària s’arrossegarà gairebé 20 anys!

Es tracta d’unes prediccions força inquietants, sens dubte, però d’aquest document se’n desprenen altres motius de preocupació. Per una banda, sembla que les oportunitats d’ocupació es concentraran en perfils professionals d’alta i mitjana qualificació, mentre que els de baixa qualificació seran pocs i correspondran bàsicament a necessitats de reemplaçament de treballadors jubilats i no pas d’ocupació de nova creació: 



I en relació amb això, el problema és que a Espanya el percentatge de treballadors amb baixos nivells de qualificació continuarà sent molt elevat, molt per sobre de la mitjana europea.




Amb la qual cosa, s’albira la perpetuació del desencaix actual entre necessitats formatives i perfils de qualificació que presenta el mercat laboral estatal. En definitiva, i en resum: formació, formació i formació (professional).



[1]  CEDEFOP, Skills Forecast Country Reports. http://www.cedefop.europa.eu/en/publications-and-resources/country-reports/spain-skills-forecasts-2025

dilluns, 9 de març del 2015

El suport públic a la música a Catalunya: quintes disminuïdes i octaves baixes

La noticia va caure com una llosa damunt els pobles i ciutats amb escola municipal de música: la Generalitat no pagaria el deute compromès per finançar les escoles corresponent al curs 2012-13, després d’haver anunciat que a partir del curs 2013-14 se suspenia de forma indefinida aquest suport. Ras i curt, això significa que el Departament d’Ensenyament suprimia un ajut que en el curs 2009-10 s’establia en 600 euros per alumne de forma que aquesta aportació, s’hauria de compensar amb les aportacions dels ajuntaments i dels propis usuaris i famílies. Més ras i més curt: tal i com es pot comprovar en el gràfic l’aportació del Departament d’Ensenyament ha passat de 600€ a 0€ en 3 anys[1]:

Però com es podia esperar en temps de vaques magres, aquesta no va ser l’única patacada al sector de la música: entre els anys 2009 i 2013 les subvencions del Departament de Cultura destinades a la promoció musical es van reduir prop d’un 70%, passant de 68,7 a 23,1 milions d’euros[2].

Departament de Cultura: evolució del pressupost 2009-2013
Any
Departament de Cultura
Musica
% Mús/  Dep
2009
374,2
68,7
18,4
2010
378,1
63,8
16,9
2011
325,9
40,2
12,3
2012
283,3
28,6
10,1
2013
241,7
23,1
9,6

En termes relatius, es tracta de la retallada més intensa, i amb diferència, de tots els sectors, i dobla la global del Departament de Cultura que ha estat del 35%. Si ens mirem les dades sense additius ni condiments, el panorama és devastador.

Entenem que cal contextualitar-ho tot plegat en la situació de penúria extrema de les finances de la Generalitat i estem segurs que no s’ha produït una acció deliberada d’acarnissament interdepartamental per lesionar el sector musical, però veient la magnitud de la tragèdia, estem tentats de caure en la teoria de la conspiració. I ja només hi faltava la irrupció del sinistre tàndem Montoro-Wert amb el cop de l’IVA per acabar de portar-nos a allò del Mark Twain de “que jo sigui paranoic no vol dir que no em persegueixin”!

En fi, volem creure que els responsables departamentals respectius no han fet les mateixes associacions de dades que nosaltres, i que quan les estretors pressupostàries es relaxin, es produirà una acció de contrapès i esmenaran aquesta desafortunada fatalitat. Voldríem!!!




[1] http://www.diba.cat/documents/113226/127467/EEMM2013.pdf/cf56b653-a651-4709-8a43-154a34e7ecb6
[2] http://interaccio.diba.cat/CIDOC/blogs/2015/estadistiques-culturals-catalunya-2015

dilluns, 17 de novembre del 2014

Finlanditis?

Fa uns mesos un articulista de l’ARA ironitzava sobre una nova síndrome consistent en lloar tot allò que ve de Finlàndia. Aquesta síndrome té el seu origen en els grans resultats que el sistema educatiu finès obté de forma reiterada en els informes PISA (o “TREPITJA” que deia la consellera d'educació de les Illes tan ben documentada). Fa uns mesos vam comentar un d’aquests episodis de finladitis protagonitzat per l’heroi televisiu de l’esquerra alternativa espanyola[1].

Ara just fa uns dies s’ha produït un nou episodi, en aquest pas ha estat el diari El País a compte de la Fira del Llibre de Frankfurt on Finlàndia ha estat país convidat. En l’article “El país que ama los libros”[2] es dibuixa un ecosistema de l’abundància on llibres, lectors, biblioteques i escriptors conviuen en perfecta harmonia.

Confesso que soc un perfecte ignorant quant a literatura finlandesa. Remenant per la xarxa he trobat aquest “top 10”[3] amb figures clàssiques com Mika Waltari (Sinué l’egipci) o més recents com Arto Paasilinna o la contemporània Sonja Oksanen (Les vaques d’Stalin, Purga) i tampoc hi podia faltar una dosi del gènere negre que s’ha apoderat dels seus veïns escandinaus (Leena Lehtolainen). Però si ens remetem a indicadors, segons l’índex TRANSLATIONUM, Finlàndia ocupa el 22e lloc en el rànking mundial d’obres traduïdes del finlandès[4], just un lloc per sobre d’una llengua tan universal com la catalana...[5]


Més enllà de la literatura, déu nos en guard de negar les virtuts dels sistema educatiu i cultural finlandès. Tal i com ja vam comentar en altres entrades, Finlàndia excel·leix per haver armat un sistema públic que es caracteritza de forma genèrica pel “bon govern”, que encoratja la lleialtat institucional i facilita la governança; on institucions, polítiques i programes se sotmeten de forma regular a procediments d’avaluació i millora, i compta amb un sistema d’informació i estadística que facilita en gran mesura la transparència i el rendiment de comptes.

A banda d’això Finlàndia és una societat molt homogènia i cohesionada, la taxa d’immigració no arriba al 3% -i en la seva majoria procedeix de països veïns com les repúbliques bàltiques-, i com les seves veïnes nòrdiques, la societat finlandesa va assolir l’alfabetització generalitzada a començaments del segle passat. Per tot plegat intentar fer comparacions amb Finlàndia d’aquí estant és un exercici condemnat al fracàs, són realitats totalment allunyades. Només una dada: en contra de la percepció generalitzada, resulta que els pressupostos d’educació de Finlàndia i Catalunya no són massa diferents en termes globals, però resulta també que durant la passada dècada prodigiosa mentre Catalunya destinava una part importantíssima del pressupost educatiu a muntar i desmuntar barracots i inaugurar escoles (més de 1.000 entre 1998 i 2012!!!) a Finlàndia en van tancar unes 500 entre 2007 i 2013. Tot el que aquí devoràvem amb ciment, allà ho invertien en coneixement[6].

I bé, tornant al món del llibre i la lectura, és ben cert que els indicadors de Finlàndia els contemplem també com una realitat remota d’aquí estant, però si l’articulista de El País s’hagués entretingut en gratar una mica més en les dades, hauria descobert un paisatge menys idíl·lic. Les biblioteques públiques han constituït una de les prioritats de la política cultural i de l’esforç financer de les administracions que vetllen per un sistema format per 815 equipaments[7]

Però resulta que l’any 1980 el nombre d’equipaments era pràcticament el doble: 1610. També s’ha reduït el nombre d’usuaris de préstec, que des del màxim històric de 2,43 milions el 2003 ha baixat fins als 2,04 milions del 2013. És a dir, s’han perdut més de 400.000 usuaris en 10 anys, un 20%. I això no és aliè a l’evolució dels hàbits de lectura: des de l’any 1991 s’han realitzat 4 enquestes de consum cultural a Finlàndia on es posa de manifest que baixa de forma inquietant la pràctica quotidiana de lectura (77% al 1987, 65% al 1999 i 55% al 2009).

I quan al sistema bibliotecari, l’any 2003 es va realitzar un diagnòstic molt crític sobre la situació del sector, sobretot per fer front als reptes de la digitalització: insuficient competència tecnològica dels professionals, manca d’estandarització de la infraestructura tecnològica, manca de coordinació i de treball en xarxa, manca en definitiva una “autèntica xarxa”. El pla d’acció proposava afrontar tots aquests i altres dèficits per fer el pas a la “biblioteca hibrida” per la qual cosa s’hauria de produir un  gran salt en tot allò relacionat amb els serveis web.

Malgrat aquest panorama poc engrescador i aquesta evolució tan negativa, el cert és que d’aquí estant, Finlàndia continua a anys llum...Però cal contextualitzar, i posats a comparar cal tenir en consideració la situació de partida, i veure com era el sistema bibliotecari català l’any 80 (o millor dit el no sistema), quan Finlàndia va assolir el seus màxims històrics i com és ara. Per això, la qüestió no és tant l’ara com el demà, perquè les darreres dades del sistema bibliotecari català comencen a donar signes d’estancament per primera vegada des que va començar la “revolució” de les biblioteques públiques, i pel que fa als hàbits de lectura l’estancament seria gairebé una bona notícia...



[4] Aquesta dada es refereix únicament a obres escrites en llengua finesa. Cal recordar que el suec també és llengua nacional a Finlàndia amb gairebé el mateix status que el finès, tot i que és parlat només per un 8% de la población.
[7] La xifra inclou tots els equipaments que formen part  que l’any 2013 eren: 281 equipaments principals, 487 “filials” i 37 biblioteques institucionals. A banda d’això hi havia també i 149 unitats mòbils. http://www.stat.fi/til/klt/tau_en.html