divendres, 15 de març de 2013

Territoris, cultures, polítiques (II)



Us heu preguntat mai: què en sé jo de la cultura danesa? O encara més, de la seva política cultural? I com ho tenim amb Finlàndia, amb Àustria? I amb Letònia o Eslovènia? I que tal amb Flandes? Fem ara l'exercici a la inversa: que en saben de la cultura catalana? 
El segon lliurament d'aquesta sèrie se centra en la cerca de l'ubicació -complexa- d'unes cultures d'àmbits reduïts en el marc de la globalització cultural.

Identitat i globalització

L’eclosió dels populismes a molts d’aquests països ha estat la manifestació més radical d’unes societats que mostren evidents signes d’inquietud davant “amenaces” tan internes –immigració- com externes –globalització, europeïtzació -. Les orientacions de les polítiques culturals d’alguns d’aquests països reflecteixen, o han reflectit aquestes inquietuds. En el cas del Quebec, la defensa de la identitat cultural no ha significat pas un trencament sinó simplement una “resituació” de coordenades de l’escenari canadenc i americà anglòfon a l’escenari global, però si que resultaria més significatiu a estats com Finlàndia i Dinamarca. Com a cas més il·lustratiu potser caldria destacar el danès, quan en la darrera etapa dels governs de centre-dreta es van portar a terme orientacions i accions explícites de defensa i afirmació de la “danesitat”, com seria la determinació del “cànon cultural danès”[1] Una iniciativa que pot semblar un pèl estrambòtica, però que ja s’ha emprès a altres llocs com Holanda (2006) i Letònia (2008). Es tracta molt probablement d’actuacions que delaten una certa desubicació, una acció més aviat reactiva en un entorn de globalització cultural que es percep com a difícil i fins i tot hostil per a les cultures minoritàries com la danesa (i la catalana...).

Internacionalització

Bé sigui per la condició de cultures més o menys minoritzades a escala interna i/o “petites” a escala global, la presència en l’escenari internacional i la seva projecció es presenta, amb més o menys intensitat, com una prioritat en gairebé tots els casos. Aquesta presència es planteja per la via de la diplomàcia i també per la via del mercat –en aquest cas mitjançant les ICC que tractarem a continuació-. Per la via diplomàtica, els països nòrdics –Finlàndia, Dinamarca- acrediten trajectòries dilatades d’intensa i profunda cooperació en el seu escenari regional escandinau i nòrdic, ampliat després a l’àmbit bàltic i malden per adquirir protagonisme en instàncies i organismes de representació i cooperació internacional. El Quebec s’ha pres la presència internacional com a “qüestió d’estat”, el que li ha permès assolir fites de moment gairebé úniques com la representació directa a la UNESCO. Per altra banda, s’agafa a l’atot de la francofonia com a plataforma privilegiada per al seu reconeixement i projecció, i redirigeix la mirada en el seu àmbit “regional” remarcant la condició de representanció “privilegiada” d’aquesta francofonia a les amèriques[2]

El cas d’Àustria és interessant perquè també posa tot pes de la seva acció internacional en el seu àmbit regional, diguem-n’hi natural, de la Miteleuropa danuviana i balcànica que en altra època bategava al ritme de la Viena imperial, però en aquest cas l’atot de la llengua compartida amb la gran potència alemanya s’utilitza de forma instrumental i podríem dir-ne “encoberta” per necessitat de delimitar territori en la seva visió de la cultura i la política cultural. Però per pragmatisme el d’Escòcia, que no dubta ni un moment a valdre’s de l’atot de l’anglès i les institucions britàniques per explicar-se al món - ja sigui per la –potentíssima- via diplomàtica (que suposa el British Council) com per la del mercat cultural-. Sembla que de nou a Catalunya ens toca jugar en l’escenari menys favorable: l’àmbit regional “natural” –els PPCC- ha estat curtcircuitat de forma fulminant mentre que els vocacionals –Euroregió, Mediterrània – es mantenen en un estat més o menys intens de letàrgia. El tarannà hispànic no ha fet viable l’opció escocesa pel que fa a la via diplomàtica -el Cervantes no podria exercir en cap cas de IRL- però per contra, l’atot del castellà ens situa en la via escocesa del mercat, una via que s’ha de gestionar amb molta cura, ja que com sovint s’adverteix des del propi “mercat” seria un molt mal negoci deixar-la en “via morta”.



[1] http://www.kulturkanon.dk/
[2]              Val a dir que en aquests moments, Haití no podria jugar pas aquest rol i la resta de territoris francòfons del Carib són “departaments d’ultramar”.