Us heu preguntat mai: què en sé jo de la cultura danesa? O encara més, de la seva política cultural? I com ho tenim amb Finlàndia, amb Àustria? I amb Letònia o Eslovènia? I que tal amb Flandes? Fem ara l'exercici a la inversa: que en saben de la cultura catalana?
El segon lliurament d'aquesta sèrie se centra en la cerca de l'ubicació -complexa- d'unes cultures d'àmbits reduïts en el marc de la globalització cultural.
Identitat i globalització
L’eclosió dels populismes a
molts d’aquests països ha estat la manifestació més radical d’unes societats
que mostren evidents signes d’inquietud davant “amenaces” tan internes –immigració-
com externes –globalització, europeïtzació -. Les orientacions de les
polítiques culturals d’alguns d’aquests països reflecteixen, o han reflectit
aquestes inquietuds. En el cas del Quebec, la defensa de la identitat cultural
no ha significat pas un trencament sinó simplement una “resituació” de coordenades
de l’escenari canadenc i americà anglòfon a l’escenari global, però si que
resultaria més significatiu a estats com Finlàndia i Dinamarca. Com a cas més
il·lustratiu potser caldria destacar el danès, quan en la darrera etapa dels
governs de centre-dreta es van portar a terme orientacions i accions explícites
de defensa i afirmació de la “danesitat”, com seria la determinació del “cànon
cultural danès”[1]
Una iniciativa que pot semblar un pèl estrambòtica, però que ja s’ha emprès a
altres llocs com Holanda (2006) i Letònia (2008). Es tracta molt probablement
d’actuacions que delaten una certa desubicació, una acció més aviat reactiva en
un entorn de globalització cultural que es percep com a difícil i fins i tot
hostil per a les cultures minoritàries com la danesa (i la catalana...).
Internacionalització
Bé sigui per la condició de
cultures més o menys minoritzades a escala interna i/o “petites” a escala
global, la presència en l’escenari internacional i la seva projecció es
presenta, amb més o menys intensitat, com una prioritat en gairebé tots els
casos. Aquesta presència es planteja per la via de la diplomàcia i també per la
via del mercat –en aquest cas mitjançant les ICC que tractarem a continuació-.
Per la via diplomàtica, els països nòrdics –Finlàndia, Dinamarca- acrediten
trajectòries dilatades d’intensa i profunda cooperació en el seu escenari
regional escandinau i nòrdic, ampliat després a l’àmbit bàltic i malden per
adquirir protagonisme en instàncies i organismes de representació i cooperació
internacional. El Quebec s’ha pres la presència internacional com a “qüestió
d’estat”, el que li ha permès assolir fites de moment gairebé úniques com la
representació directa a la UNESCO. Per altra banda, s’agafa a l’atot de la
francofonia com a plataforma privilegiada per al seu reconeixement i projecció,
i redirigeix la mirada en el seu àmbit “regional” remarcant la condició de
representanció “privilegiada” d’aquesta francofonia a les amèriques[2].
El cas d’Àustria és interessant perquè també posa tot pes de la seva acció
internacional en el seu àmbit regional, diguem-n’hi natural, de la Miteleuropa
danuviana i balcànica que en altra època bategava al ritme de la Viena
imperial, però en aquest cas l’atot de la llengua compartida amb la gran
potència alemanya s’utilitza de forma instrumental i podríem dir-ne “encoberta”
per necessitat de delimitar territori en la seva visió de la cultura i la
política cultural. Però per pragmatisme el d’Escòcia, que no dubta ni un moment
a valdre’s de l’atot de l’anglès i les institucions britàniques per explicar-se
al món - ja sigui per la –potentíssima- via diplomàtica (que suposa el British
Council) com per la del mercat cultural-. Sembla que de nou a Catalunya ens
toca jugar en l’escenari menys favorable: l’àmbit regional “natural” –els PPCC-
ha estat curtcircuitat de forma fulminant mentre que els vocacionals
–Euroregió, Mediterrània – es mantenen en un estat més o menys intens de
letàrgia. El tarannà hispànic no ha fet viable l’opció escocesa pel que fa a la
via diplomàtica -el Cervantes no podria exercir en cap cas de IRL- però per
contra, l’atot del castellà ens situa en la via escocesa del mercat, una via
que s’ha de gestionar amb molta cura, ja que com sovint s’adverteix des del
propi “mercat” seria un molt mal negoci deixar-la en “via morta”.
[1] http://www.kulturkanon.dk/
[2] Val a dir que en
aquests moments, Haití no podria jugar pas aquest rol i la resta de territoris
francòfons del Carib són “departaments d’ultramar”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada